Una història sense final feliç
Del 1982 al 1984, el Maradona blaugrana en un desena d’anècdotes
Diego Maradona va arribar a Europa gràcies al Barcelona, després d’una atrevida operació financera en què van intervenir nombrosos protagonistes. Vet aquí algunes anècdotes sobre el seu pas pel Camp Nou.
Tres mesos de sanció. Diego Maradona va debutar al Barcelona a València, el 4 de setembre del 1982, amb derrota per 2-1 i gol seu, que va obrir el marcador. L’última actuació de blaugrana va ser al Bernabeu, a la final de Copa contra l’Athletic que va acabar en baralla tumultuària, el 5 de maig del 1984. Van guanyar els blanc-ivermells per 1-0 i Maradona (entre d’altres) va ser sancionat durant tres mesos. Tot i això, aquell càstig ja no el va haver de complir. Primer perquè va ser traspassat al Nàpols, però també perquè es va decretar una amnistia esportiva. En total Maradona es va alinear amb el Barça en 58 partits oficials (38 gols) i 17 partits amistosos (9 gols).
El torturador accepta el traspàs. L’intermediari del fitxatge va ser Josep Maria Minguella. Així ho ha explicat: “La primera vegada que el vaig oferir al Barça tenia 17 anys i l’Argentinos Jrs. en demanava cent mil dòlars. A Montal li va semblar massa per un juvenil. El 1979 vam tornar a la càrrega, i el 1980 Núñez va dir que endavant. Però a l’Argentina no el van deixar sortir fins després del Mundial del 1982. Per aconseguir-ho vaig haver d’intercedir davant l’almirall Lacoste. ‘Presenti’s dimarts que ve a les cinc’. Hi vaig anar, vaig trucar al timbre i va aparèixer un soldat per una porteta. Al cap d’uns minuts van obrir i em van conduir per un túnel fins a un despatxet on hi havia el militar. Allà vam negociar. Després em vaig assabentar que havia estat a l’Escola de Mecànica, on torturaven els desapareguts”.
Maradona? Millor Kempes. Entre els detalls del fitxatge destaquen diverses decisions de Josep Lluís Núñez, que va arribar a desplaçar-se personalment a l’Argentina. Per exemple: quan per fi es va arribar a un acord definitiu encara s’havia de jugar el Mundial del 1982 i el Barcelona va aconseguir que entre Argentinos Jrs. i Boca Jrs. (els dos clubs havien de firmar el traspàs) afrontessin una assegurança de 4 milions de dòlars per si es feia una lesió greu al Mundial. Durant l’estada a Bue3 nos Aires, per provocar nervis entre els negociadors dels dos clubs argentins, Núñez se’n va anar a dinar amb el president del River Plate i va simular un interès pel fitxatge de Mario Alberto Kempes que ràpidament va divulgar la premsa local. L’acord amb Boca Juniors va ser el primer que es va tancar, però les negociacions amb Argentinos s’allargaven. En una es van presentar fins a 20 directius del club, fins que Núñez va dir que prou, que no es parlava de res més si no se n’anaven de la sala totes les persones que simplement tafanejaven, sense cap poder de decisió.
El contracte del crac. Segons consta a la Memòria 1981-1982 del FC Barcelona, el club va pagar 5,1 milions de dòlars a l’Argentinos i 2,2 milions per al Boca Juniors. Tot això en sis terminis. El primer contracte amb Maradona, firmat el 4 de juny del 1982, assenyalava que percebria 250.000 dòlars per temporada, als quals s’afegien milions de dòlars per a Maradona Producciones, amb un primer pagament de mig milió i després 60 mensualitats de 41.666.666 dòlars cadascuna, fins al mes de juny del 1988. En el cas del traspàs al Nàpols, la Memòria 1983-1984 indica que el Barcelona va rebre 7,5 milions de dòlars, que es pagarien en tres terminis: el 20 de juliol del 1984 (3 milions), el 15 de juliol del 1985 (2,3) i el 15 de juliol del 1986 (2,2). Segons les xifres divulgades en l’època, el fitxatge de Maradona li va costar al Barcelona l’equivalent de 960 milions de pessetes i el club blaugrana va percebre 1.200 milions per la venda al Nàpols.
Inseparable Czyterspiller. Jorge Czyterspiller era l’amic, conseller, representant i noi per a tot de Maradona, a qui acompanyava sempre. Eren amics de la infantesa i Diego sempre va defensar el seu amic, afligit d’una coixesa pronunciada per la poliomielitis. Czyterspiller va tenir un primer xoc oficial amb el Barcelona molt aviat, el juliol del 1982, quan va demanar al club que li reservessin habitacions a l’hotel de la concentració de pretemporada a Papendhal (Holanda). Li van dir que el club només reservava habitacions per als seus empleats i que ell, en tot cas, tindria el mateix tracte que els periodistes: un accés diari d’una hora a les instal·lacions. El maig del 2017, Czyterspiller es va llevar la vida llançantse des del setè pis d’un hotel residencial de Buenos Aires.
Malabarismes constants. Els periodistes barcelonins de l’època han recordat la proximitat de Maradona. Eduard Boet, que acompanyava Joaquim Maria Puyal en les retransmissions per ràdio, va recordar: “Un dia, al túnel dels vestidors, em va caure el protector d’escuma del micròfon i Maradona el va anar xutant, sense deixar que caigués a terra, fins a l’escala d’accés al camp. Si arriba a gravar-se aquella escena hauria fet la volta al món”.
L’anunci de la droga. No tots els ingressos de Maradona arribaven directament a la seva butxaca, al contrari. Per exemple, el famós espot publicitari contra les drogues que va emetre TV3 va costar 15 milions de pessetes, una quantitat molt considerable llavors, però tot això anava a parar a Maradona Producciones, “titular legítima i exclusiva de tots els drets publicitaris i d’imatge i exhibició, patents, i llicències de marques del senyor Maradona”, segons constava als contractes.
El millor partit. Quin va ser el millor partit de Maradona al Barcelona? Per César Luis Menotti no hi ha dubte: “Va ser a Alemanya, en el primer partit de la Recopa. Vam jugar al camp del Magdeburg i vam guanyar 1-5. Aquell dia Schuster i Maradona semblaven superhomes, no semblaven de la Terra, eren d’un altre planeta”.
“Me’n vull anar”. Quan Maradona va ser traspassat al Nàpols les negociacions tampoc no van ser senzilles. Relatava Domènec Garcia a La Vanguardia que les pressions del jugador i sobretot del seu entorn per fugir de Barcelona van ser tremendes. Després d’un últim dinar, “Gaspart va demanar de parlar tot sol amb Diego i es van tancar en una habitació de l’hotel Princesa Sofia. Maradona va jurar una i mil vegades que volia anar-se’n, que si el retenien no pensava rendir-se i que no es cansaria de fer declaracions contra els directius”.
En fallida. Entre els motius del clan Maradona per abandonar Barcelona el fonamental era la situació econòmica, que s’alleujava amb la prima de traspàs i el nou contracte que li oferien a Itàlia. “Maradona ha guanyat uns 170 milions de pessetes al Barcelona”, es va explicar en una detallada crònica d’aquest diari, “però les despeses del clan s’han disparat de tal manera que va haver de sol·licitar un crèdit a la Banca Mas Sardà, amb els diners que Maradona té dipositats a Suïssa com a aval. Les despeses d’aquests dos anys han estat abundants: la torre de Pedralbes, un BMW 635 CSI, un Mercedes 500, un Volkswagen Golf GTI, un Talbot Samba descapotable, una oficina d’alt standing per a Maradona Producciones als edificis Trade, els viatges de tota la família cada vegada que Diego es desplaça amb l’equip, la manutenció d’una desena de persones que formen el clan, els viatges a Buenos Aires, etcètera”. Fins i tot s’afegia un exemple concret: “Quan Maradona va estar cinc dies a París per presenciar el torneig de tennis de Roland Garros i el partit inaugural de l’Eurocopa, set persones es van allotjar a l’hotel Concorde Lafayette, i van disposar entre altres luxes del lloguer d’un Mercedes amb xofer”.