El pare d’una pàtria
El 2009 una tropa americana establerta a l’Afganistan havia de protegir uns observadors polítics. Però de sobte van caure en una emboscada de les tropes afganeses i van ser atacats per tres flancs alhora. Només quedava un flanc obert, que era precisament on hi havia helicòpters medicalitzats. Alguns soldats van morir i d’altres van caure ferits. El capità Svenson, en comptes de posar-se fora de perill amb els seus soldats, va decidir, malgrat els trets, anar a recollir els ferits i fins i tot els morts. Eren els seus homes i formaven part d’ell. Casualment un dels metges tenia activada la càmera de vídeo del casc. Quan van revisar les filmacions es va observar que el capità Svenson va anar amb un altre soldat a rescatar un ferit que havia rebut un tret al clatell. El van portar fins a l’helicòpter malgrat els trets i, abans de girar-se per rescatar més soldats, va abaixar el cap i li va fer un petó. Ni l’estrès més gran que es pot presentar a la vida li va fer oblidar que ens alimentem dels bons sentiments. Per aquesta raó el capità William Svenson va rebre de mans de Barak Obama la medalla d’or del Congrés dels Estats Units.
Maradona, és cert, va ser un virtuós de la pilota. Potser també el jugador més creatiu que ha existit mai. Una creativitat que sempre l’acostava més al col·lectiu que a la individualitat. Si us fixeu en el meravellós gol que marca a Anglaterra sempre està pendent de possibles combinacions i només la no presència dels companys, que li deixen espais, l’obliga a la individualitat. Fer aquella jugada individual des d’aquell pensament dual d’individualitat i col·lectiu és el que a mi em deixa
Em deixa perplex que en el gol a Anglaterra, si us hi fixeu, Maradona sempre està pendent de les combinacions
perplex. Doncs aquella col·lectivitat la va mantenir a la ment en cadascun dels vestidors. Aquell comportament de líder pare. Aquelles sortides orgulloses al terreny de joc liderant l’equip en condicions nefastes pel seu turmell al Mundial d’Itàlia, o com encapçalava el col·lectiu argentí al Mundial dels EUA o el Mundial de Mèxic, en què ell es va erigir en el pare de tota una pàtria, és el que realment l’han fet gran. Entenc i comparteixo les llàgrimes de Valdano, i a més sento enveja per elles. Hauria volgut poder mostrar el rictus de dolor de Ruggieri quan li comuniquen la mort de Diego. I les seves paraules descrivint que va ser el capità més humil sent el jugador més gran.
L’únic problema és que quan ets el capità Svenson del futbol i el temps que passa inexorablement et diu que ja no tens l’eina del futbol per lliurar-te i protegir els altres és com si la vida s’acabés, i això tots tenim clar que és el que li va passar a Diego.