Keynesianisme d’anada i tornada
Hi ha llum al final del túnel, certament. Però quan les vacunes permetin controlar la pandèmia afloraran altres problemes avui aparentment menys urgents. Potser el més important per al nostre futur sigui el de l’alça global de l’endeutament i, en particular, al sud de l’eurozona. L’FMI i el Banc Mundial (Global waves of debt. Causes and consequences, 2020) parlen d’un tsunami de deute que inevitablement acabarà malament: després de períodes de reduïdes primes de risc i baixos tipus d’interès sempre reapareixen el risc, les crisis i les recessions.
En l’àmbit europeu, corre l’optimista visió que la UE ha canviat. Això s’hauria traduït en una reacció a la pandèmia molt diferent a la de la crisi 2010-12, com mostren l’emissió de 750.000 milions de bons o el posicionament del comissari Gentiloni a favor de l’augment de la despesa pública. Ho hem celebrat des d’aquestes mateixes pàgines. Però no ens confonguem: quan s’acosta a l’abisme, la UE sempre respon. En aquell que es va entreveure després del col·lapse de Lehman Brothers, el mantra de Brussel·les va ser, almenys en part, semblant al d’avui: gastar, gastar, gastar... I el pla E de Zapatero va ser l’expressió d’aquella consigna: barra lliure per al dèficit públic d’octubre del 2008 a maig del 2010.
Per això, agafin-se quan la Comissió Europea comença a avisar dels problemes de sostenibilitat del deute. Ja ho ha fet l’FMI en la seva anàlisi d’Espanya de fa pocs dies, en què se’ns recorda la “vulnerabilitat fiscal” i suggereix que, quan torni el creixement, consolidem les nostres finances. També Gentiloni, en el seu
Agafin-se quan la Comissió Europea comença a avisar dels problemes de sostenibilitat del deute
balanç del projecte de pressupostos, advertia la setmana passada que el nivell de l’endeutament públic espanyol, i els reptes ja plantejats abans de la Covid, obligaran a reforçar la sostenibilitat de la hisenda pública. Després d’un llenguatge políticament molt correcte, les advertències, per a qui vulgui escoltar-les, són clares: un deute públic a Espanya d’entre el 125% i el 130% del PIB els propers anys obligarà a polítiques de contenció pressupostària. I en aquesta tessitura no estem sols: Itàlia s’encamina cap al 160% del PIB, Grècia a més del 200% i Portugal o França a registres com els nostres, mentre els frugals del nord, i Alemanya, la situaran a la meitat. A falta d’un rebrot inflacionari i/o un fort augment del PIB, això vol dir, tant sí com no, frenada o contracció de la despesa i/o augment d’ingressos públics.
Canvi keynesià de la Comissió? No ho crec: estem en mesos de pànic, en els quals tothom s’agafa a un clau ardent. Tan bon punt la tempesta escampi i amaini la pandèmia, tornarà la normalitat. I, amb ella, reemergència de primes de risc al Club Med i noves tensions sobre l’euro. Aleshores, fins i tot amb creixement, quina serà la solució? Condonació de part del deute? No ho sembla: Lagarde ha rebutjat amb duresa aquesta idea. El més probable serà una nova onada, però d’austeritat.