“Necessitem dissidents, persones amb criteri propi”
Tinc 67 anys. Vaig néixer a Torrijos, Toledo, i visc a Madrid. Divorciat, tinc dos fills. Soc advocat de l’Estat i registrador de la propietat. Les institucions cal reformar-les, evidentment, però s’ha de fer amb moltíssima cura, les reformes han de ser e
Heretgia és una paraula plena de dimonis. Té ressons molt lúgubres perquè sona a carn cremada, a aquella terrible condemna que van patir tantíssimes persones sobretot a l’edat mitjana.
Però vostè reivindica aquesta paraula. Etimològicament, heretge també defineix la persona amb criteri que s’aparta de l’opinió i les normes comunes de la gent, i històricament són persones que han demostrat dues coses amb tota claredat.
Quines.
Que eren persones extraordinàriament honrades i que volien reformar la societat del seu temps.
Honradesa intel·lectual.
Sí, i valentia personal, perquè per defensar les seves idees van posar en joc la seva pròpia vida. La majoria se la van jugar i la van perdre.
Què ha après dels heretges?
Que són un model de conducta per al nostre temps. Avui més que mai necessitem dissidents, gent amb criteri propi i amb la valentia de defensar-lo en un context complicat.
Complicat en quin sentit?
Per aquest predomini del que és políticament correcte i del pensament únic que ens encotilla i que fa que tothom que se surti d’aquests motlles rebi una allau de crítiques.
Necessitem veus discordants.
Si tothom acceptés l’statu quo no hi hauria cap mena d’evolució de la societat.
Evolucionem qüestionant?
Sí, posant en dubte les coses i marcant rumbs nous, que després seran encertats o no, però que ens ajuden a avançar.
Quina història el commou?
La d’un heretge que va viure a cavall del segle XIII i XIV, fra Dolcí de Novara. El que proposava, vist des dels nostres dies, no pot ser més assenyat: una Església sense poder, sense exèrcit, pobre, sense opulència, la igualtat entre l’home i la dona i el canvi de les estructures, és a dir: l’eliminació del feudalisme.
Devia acabar fatal.
Condemnat per heretgia, es va refugiar amb els seus 1.400 pobres de Crist en una fortificació abandonada als Alps. Van estar un any assetjats fins que el 1307 el bisbe amb les seves tropes va assaltar la fortalesa. Tots van ser executats. A fra Dolcí li van anar tallant en viu trossos del cos amb tenalles candents.
Curiosa la seva reivindicació dels heretges sent vostè un home de lleis.
És bo suggerir canvis de lleis, i cal fer-los, però amb una enorme cura. Hi ha una frase de Montesquieu amb la qual em sento molt identificat: “Les institucions cal reformar-les amb mà tremolosa”.
Què ha après sent conseller d’Estat? Que és possible i necessari que persones de diferents partits puguin col·laborar estretament i adoptar acords per unanimitat.
No és la sensació que tenim.
Tenim la sensació que no hi ha manera de posar-se d’acord, que a l’adversari se’l veu com a enemic. No es pensa que l’altre pugui tenir el mateix interès pel bé comú que té l’oponent.
És un mal nacional o internacional? Estem envoltats de països que arriben a acords i que no els importa formar un mateix govern sent de partits diametralment oposats. Aquí no hem aconseguit mai una gran coalició dels grans partits, sempre ha calgut recórrer a partits minoritaris.
Un enfocament erroni?
Molt erroni. Jo crec que cal tenir metes positives i sumar esforços cap a elles.
Això guia la seva vida?
Tinc especial vocació a entendre aquell no pensa com jo, això m’estimula, em resulta interessant, i sempre crec que hi trobaré un punt d’acord, que podré entendre’l.
I ho aconsegueix?
Sí, sempre m’he entès molt bé amb les persones que pensen de manera radicalment diferent a mi. M’enriqueixen tant...
Què més ha après vivint?
A conviure amb els dubtes que comporta la fe. La fe no és mai una certesa, és simplement confiança. En aquesta confiança intranquil·la és en la que visc.
Fe en el transcendent?
Sí, però la fe no és un consol ni un refugi, és una cosa enormement exigent, ja que tota confiança es pot defraudar.
La fe és un misteri.
Aquesta és la paraula, i no es pot desvelar per la raó. És un immens enigma i hem de debatre’ns –com deia el filòsof Jean Guitton– entre l’absurd i el misteri. I aquí vivim, entre l’absurd i el misteri.
Vostè proposa de fugir cap a la llibertat. Fugir cap a la llibertat és imperatiu. I com que la llibertat és el que més felicitat atorga, es fuig cap a la felicitat. Fugir d’un entorn hostil és un deure, perquè tenim el deure de ser feliç.
Ara, tots tenim un entorn hostil. Efectivament, vivim raonablement terroritzats. Cal intentar no tenir por de la por, i jo crec que hi ha mecanisme de fugir d’un entorn hostil refugiant-nos en la nostra pròpia intimitat i conreant-la, refugiant-nos si és possible en la contemplació de la natura que és bellesa.