Imaginant el Macba del futur
Els cinc directors del Macba repensen el museu amb motiu del 25è aniversari
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) celebra avui els primers 25 anys de vida. És un aniversari atípic, ja que la festa s’ha vist eclipsada per la crisi de la pandèmia (aquest cap de setmana fa unes jornades de portes obertes), però que convida a pensar en el camí recorregut –d’una ciutat que no tenia tradició d’art contemporani a ser un model de referència internacional– i en un futur en què per continuar tenint sentit en un món post-Covid-19 s’haurà de reinventar per força. Per això hem convidat a reflexionar els cinc directors que han estat al capdavant de la institució al llarg d’aquests anys, i també els hem demanat que, des de la subjectivitat, escullin dues obres per elaborar un possible top ten d’una col·lecció que suma més de 5.000 obres.
DANIEL GIRALT-MIRACLE
(1988-1994)
1. La inauguració del Macba va ser un miracle. Després d’un ampli debat ciutadà i moltes elucubracions al sector artístic, va aparèixer un museu llargament desitjat pel sector més avantguardista de la societat. Un museu que anava més enllà del que Alexandre Cirici i Pellicer havia proposat al FAD. El debat era sobre actualitzar el Museu d’Art Modern de la Ciutadella o presentar l’avantguarda a un nivell internacional. La Junta de Museus de la Generalitat era partidària d’una visió més tradicional, mentre que l’Ajuntament i la Fundació Macba es decantaven més pels corrents internacionals. Això va obligar el MNAC a estendre’s més enllà de la Guerra Civil i va permetre al Macba ser més radical. Al llarg d’aquests anys ha familiaritzat el públic de Barcelona amb un art i uns artistes oblidats o desconeguts, cosa que ha creat certa perplexitat en alguns sectors, però crec que ha aconseguit homologar-se amb els grans centres del món.
2. En aquestes poques dècades hem fet un salt vertiginós del segle XX al XXI, és impossible que aquest esquema de contemporaneïtat es mantingui en el futur immediat. El món està canviant, i tot el que és comunicació amb la societat utilitzarà altres mitjans que no són simplement els tradicionalment museístics. El Macba ja té uns cursos de nivell universitari, té una ràdio pròpia, s’hi pot accedir en línia... Per això crec que pot ser la gran plataforma per a l’estructura artística d’aquest nou temps. És irremeiable. M’imagino un Macba en el futur a l’estació de França, com han fet a Hamburg, o en uns grans magatzems de la Zona Franca. Però segurament serà un museu molt més visual que objectual. Haurà de sortir de la closca de l’edifici de Richard Meier.
MIQUEL MOLINS (1995-1998)
1. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona va venir a omplir un dèficit institucional, un buit molt important que hi havia a la ciutat. I amb els seus pros i els seus contres, les seves polèmiques i les seves controvèrsies, ha representat i representa la contemporaneïtat visual a Barcelona.
2. Em sembla fonamental que el Macba lideri aquest repensar constantment la contemporaneïtat i que contribueixi a canviar el sistema de les arts. Penso que la funció del museu del futur ha de ser bàsicament pedagògica, menys espectacular i més orientada a la investigació, l’educació, l’ensenyament, la construcció del pensament del món contemporani. També ha de revisar els costos, l’escala, i estar més arrelat al territori. Tenint en compte que la cultura i la investigació en biomedicina són dos sectors estratègics a la ciutat, em sembla fonamental que assumeixi el lideratge en el camp de les arts.
MANUEL BORJA-VILLEL
(1998-2008)
1. Més que pensar les llums i les ombres d’aquests anys, crec que val la pena destacar tres coses importants. En primer lloc, el museu ha aconseguit tenir una identitat que no té res a veure amb qüestions nacionalistes o d’identitats tancades, sinó que es refereix al lloc que ocupa en una societat determinada, en aquest cas Barcelona. És a dir, un museu que parla des d’un lloc i que ha generat una col·lecció des d’aquest lloc. I aquesta col·lecció té a veure amb una idea de certa fragilitat, d’oralitat, que la situa en contra o separada d’aquelles certeses que existien i que tenien a veure amb el mercat o els cànons. I allà el Macba hi va tenir un paper important relativament aviat. Un segon moment, i malgrat que com tantes coses en aquest país va provocar polèmiques, va ser quan, arran de les agències dels moviments antiglobalització, es va veure que el museu tenia voluntat de connectar amb una altra societat civil que no era la que manava i que a través d’aquella relació amb aquells col·lectius, agents i operadors la mateixa estructura del museu es veia inter
pel·lada. La unió d’aquestes dues coses va generar una comunitat d’artistes, creadors a l’entorn del museu. I per mi, amb la Fundació Tàpies i La Virreina, va representar un model institucional que era propi, molt diferent del de Madrid o del de París, per posar un exemple. Lligat a aquesta fragilitat va descobrir un espai que no existia. No és el Pompidou, no és la Tate, però la seva proposta institucional és més intima, més propera, que és una cosa molt significativa de la Barcelona de les últimes dècades i que penso que la ciutat hauria de potenciar.
2. La Covid ens obliga a canviar el sistema i a canviar coses que no anaven bé. No parlo únicament del Macba, sinó també de tots els museus en general. El sistema és ordenat al voltant d’una economia de serveis, extractiva, que no és sostenible, i això ho hem de canviar. El post-Covid ens obligarà a crear estructures més solidàries en què la idea de les cures sigui molt important. El sector és molt fràgil, i està vivint una situació de forta precarització. Els museus no podem quedar-nos-en al marge. En una època com l’actual, on hi ha tendència a la censura estructural i l’autocensura, els museus tenen obligació de ser llocs de refugi on es puguin expressar les idees. No hi hauria cultura occidental sense teatre grec, i, tot i això, tots els horrors de la societat eren allà. Però hem de ser menys opacs, flexibilitzar les estructures per poder ser realment hospitalaris amb els creadors que de vegades es perden en burocràcies incomprensibles. Però, insisteixo, aquest és un repte de tots. En el cas del Macba, que ha de replantejar-se una identitat que va tenir sentit a Barcelona i al món, hi veig dos perills: el de la nostàlgia, quedar-se mirant una cosa que va existir, i el de l’astènia, que es quedi sense forces per plantejar-se nous reptes.
BARTOMEU MARÍ
(2008-2015)
1. Es pot dir que hi ha una generació d’artistes que han consolidat els seus llenguatges i les seves obres amb un museu d’art contemporani com a referència. Algú la va anomenar la “generació Macba”, i potser és una hipèrbole, però, sens dubte, aquest és un pas molt important. La comunitat artística ha abraçat la institució.
2. Vivim en una època de canvis molt ràpids: ningú ja no planifica a mitjà o llarg termini. Però crec que la consolidació del paper del museu en la societat, que capes molt més àmplies de la població es converteixin en usuaris habituals, és un bon objectiu. I augmentar el seu paper com a referent a Espanya i en el context internacional, almenys a Europa, sempre hauria de ser important. No hi ha museus que connectin Europa i Àfrica. Sempre he cregut que el Macba, des d’una cultura eminentment mediterrània, és una institució privilegiada per encarar aquest repte.
FERRAN BARENBLIT
(2015, fins a l’agost del 2021)
1. Entre els principals assoliments del Macba al llarg d’aquests anys hi ha el fet d’haver-se consolidat, gràcies a un equip extraordinari, com un espai de referència per a l’art i el pensament contemporani, que ha fet visible moltes de les línies de força i les tensions que configuren la nostra època. Ha definit una institucionalitat crítica, en permanent transició, que ha propiciat la revisió contínua de la seva manera de fer, amb l’enfortiment tant d’una programació com d’una col·lecció de primer ordre amb unes característiques úniques.
2. El principal repte que té el Macba és continuar sent rellevants en la construcció –amb l’art, la cultura i el pensament crític– d’una societat lliure, solidària i democràtica, sobretot en aquests moments de redefinició generats per la pandèmia global. El museu ha de créixer en la seva capacitat de reflectir i generar relats amplis –i de vegades contradictoris– de la història recent al mateix temps que es proposa com un lloc en què es pugui imaginar el futur.