Maria Petit
Aventurera invident
A l’octubre, Maria Petit (27), cega des de fa deu anys, es convertia en la invident més jove a pujar a l’Aneto. Ho va fer guiada per Ferran Latorre i Steffi Troguet. Petit encarna com ningú el valor de la superació i l’optimisme vital.
Amb prou planificació, gairebé pots eliminar l’aventura d’una expedició.
Roald Amundsen
Ferran Latorre (50) ho confessa:
–No ho veia gaire clar.
El repte era el repte.
I calia preservar Maria Petit (27).
Una cosa és mantenir la cautela; una altra sembrar la por.
–No ho veia gaire clar, tot i que tampoc no l’hi podia dir així a la Maria... –insisteix Latorre, icona de l’escalada (un documental recent en repassa la trajectòria: Més enllà dels 8.000).
–Bé, jo em concentro en els diàlegs i en les maneres de qui m’envolta, quin remei –diu Maria Petit: és invident–. I ja notava que la visió d’en Ferran era conservadora, mentre que la Steffi (Troguet, tercer membre de l’expedició) era més optimista. Haig de llegir entre línies. I l’únic que podia fer en aquell moment era rendir-me al que digués en Ferran. Al cap i a la fi, gairebé em dobla en edat, i ja no diguem en experiència.
(...)
L’aventura?
Ascendir l’Aneto.
En termes generals, allò ja havia de ser un repte molt seriós per a algú en perfectes condicions físiques: el cim del Pirineu es troba a 3.404 metres.
Però si un dels expedicionaris és invident, llavors...
–Tres setmanes abans del repte (van atacar l’Aneto a l’octubre) em trucava Eninter per proposar-me la idea: guiar la Maria.
(Eninter llança més reptes: ho fa amb la campanya Eninter.com/subes).
–I per què va dir que sí?
–A veure, em semblava una història genial. I em va convèncer el fet que, mesos abans, la Maria havia coronat la Pica d’Estats (3.143 m). Tot i així, vaig estar dubtant de les nostres possibilitats fins a cinc minuts abans de posar-nos a caminar. La nit abans, a l’hotel de Benasc, no vaig dormir bé. Se’m feia difícil imaginar-me com algú que no pot veure podria fer aquesta ascensió.
És llarga, en un terreny difícil, amb trams de neu, travessant rius, amb pedres i roques, és canviant i incòmoda fins i tot per a algú normal...
Maria Petit l’interromp.
Tots dos estan conversant a través de l’ordinador. Em limito a reproduir el seu diàleg.
–Com que no soc normal? –pregunta Maria Petit–. Em disculparàs, però cap de nosaltres som normals. La Steffi és una gran alpinista i esquiadora. I tu has coronat 14 vuit mils. Qui és normal...?
–Bé, ja –respon Latorre–. El cas és que tot va anar més bé del previst. Fins i tot vam complir l’horari.
Podem veure l’aventura a YouTube. N’hi ha prou a escriure: “Maria+Petit+Aneto”.
Al vídeo els veiem sortir en la negra nit (van començar a ascendir a les 6.45 h), abordar rius i trams de roca gruixuda, anar a quatre grapes sobre la neu...
–Em preocupaven les condicions, per descomptat –diu Ferran Latorre–. I sobretot el penúltim tram, el coll de Corones, que exigeix els grampons. La nit abans no sabia gaire bé com abordar-lo. I després quedava la fase final, el pas de Mahoma. Alguns es queden allà, a vint metres del cim, sense poder-hi arribar.
–Aquesta era la meva gran preocupació –diu Maria Petit–. Durant tota la meva vida sempre em deien: “No podràs coronar l’Aneto, perquè el pas de Mahoma...”. I jo em deia: “Bé, doncs si em quedo a l’avantcim, doncs l’avantcim estarà bé”. El que passa és que, quan vam arribar a aquell punt, en Ferran ja es va posar seriós de debò. Va dir: “No parem, cordes i cap amunt”. I ja feia una estona que jo, que no havia callat en tot el recorregut, no badava boca. Anava justa. Però havia decidit fer tot el que em diguessin, o sigui que vaig obeir sense queixar-me.
–Calia superar aquell tram, aquella fase que ens arriba a tots. Jo també ho passo malament, en algunes fases d’un vuit mil.
–I després calia baixar –afegeix Maria Petit–. Ho tenia clar: havia sentit que un 67% dels rescats es produeixen en el descens. I això em preocupava: hi havia molta neu desfeta, i cada dos passos m’arribava fins a l’engonal.
–I un cop acabat, va venir el buit? –li pregunto.
–El meu repte és la vida, que quan surti al carrer no m’atropelli un camió, o que no m’ensopegui amb un esglaó, o que un llest no m’agafi pel braç i se m’endugui (en Tavish, el seu gos guia, descansa als peus d’ella; no s’ha mogut del seu costat, ni ho farà mai). I el que no suporto és que em tractin de superheroïna. Em vull reivindicar davant aquesta societat, en què o no ets ningú o ets un model. No soc imatge de res: soc una Maria que gaudeix de cada oportunitat.
Després afegeix:
–I no vull parlar de les meves circumstàncies, de la meva ceguesa ni de com es viu així. Vaig perdre la visió en un accident de moto amb 17 anys.
I en comptes de retrocedir, mira al futur. Maria Petit és atleta paralímpica (corre els 100 m en 14s61). Prepara un llibre amb la periodista Maria Xinxó: Marieta de l’ull viu (Editorial Univers). Treballa a Hallotex. Toca l’ukelele. Col·labora a Vilassar Ràdio. Ofereix conferències per a la Fundació Adecco. Va fundar l’entitat Punt de Vista. Ha recorregut mig món, viatjant tota sola.
I aquest matí, com cadascun dels seus dies, ha caminat sis hores al llarg del passeig marítim de Vilassar de Mar.
Lector, li proposo un exercici: miri de tancar el ulls i anar fins al lavabo de casa...