Torrades de ‘chapapote’
Un amic em regala l’esmorzar nacional d’Austràlia: “És com devorar la cultura més antiga del món que ja t’has carregat”
Quan un ciutadà català torna de l’experiència iniciàtica australiana i vol parlar amb tu, respira a fons. Ben a fons: de manera inquietant, gairebé tel·lúrica, Austràlia apareix a les dues primeres novel·les de ciència-ficció publicades en català.
En Homes artificials, escrita per Frederic Pujulà el 1912, un jove advocat –Joan Paradell– fot el camp desesperat de Barcelona per fer-se pagès a Austràlia. Ho fa després d’escoltar el doctor Pericard –també barceloní– que li explica com ha fracassat en el seu intent de crear, a Berlín, onze humans artificials manipulant esperma de foques: un cop creats, els va haver de matar.
A L’illa del gran experiment, del 1927, Onofre Parés relata com un altre barceloní –Hèctor Brau– viatja a Austràlia al capdavant de cent milions d’idealistes de tot el món per crear, el 1950, la societat ideal. El pacte era que l’illa quedés incomunicada mig segle. La novel·la comença quan, el 2000, una comissió mundial es desplaça a Austràlia per veure com els ha anat.
Amb Joan Paradell i Hèctor Brau en el pensament, quedo amb Aleix Graell –un amic real– al bar Austràlia de l’Esquerra de l’Eixample. Comprem cafès i xerrem al pati Lehmann.
–Per què Austràlia? –li pregunto esperant una resposta idealista.
–Perquè a Nova Zelanda no ens van deixar entrar.
Li parlo d’Austràlia a les dues novel·les, el Frankenstein català i l’illa del gran experiment.
–L’experiment l’han fet amb mi. Tot ha passat com no havia de passar –em diu.
Ha estat un any a Austràlia. M’explica com, entre grans incendis forestals i pandèmies, ha treballat al cabaret Slide de Sydney, ha servit xampany a la sala vip del Polo in the City, ha podat arbres a Tasmània i ha escrit alguna crònica per a La Vanguardia.
De sobte, l’Aleix treu un pot i el deixa contundent a sobre de la taula. –T’he portat un regal.
-Vege... què?
–Una prova d’australianitat. Com els coales o els surfistes –em diu–. Es menja untat sobre una torrada. –Australianitat untada?
–És l’esmorzar nacional. Inventat el 1923. Austràlia s’ha construït en blanc sobre 65.000 anys d’història negra, s’ha inventat sobre la cultura ininterrompuda més antiga del planeta.
El pot té el segell –un cangur– de denominació d’origen: “Fet a Austràlia amb almenys el 95% d’ingredients australians”. Tindria el mateix sabor sense el 5% estranger?
–El teu gran esmorzar, el que et fa sentir australià, és negre –diu Aleix–. És com començar el dia devorant la cultura aborigen que ja t’has carregat. Com a blanc, em poso malament fins i tot quan m’acosto a ells i els pregunto què tal.
A L’illa del gran experiment, Onofre Parés va predir la telefonia sense fil, internet (l’anomena telescriptura), les pantalles massives de plasma, el flyboard, el sexe lliure, l’arribada de l’home a la Lluna o que es podria volar de Barcelona a Austràlia en trenta hores. Però es va equivocar en la seva visió d’una Austràlia sense races: “Se sotmet el nounat a uns banys de llum, d’energia i neoplàstia d’unes conseqüències físiques i socials meravelloses –explica l’idealista Hèctor Brau a la comissió mundial–. El bany de llum destrueix els pigments naturals i hereditaris amb què neix el nen i n’hi sembra uns altres que sempre més donen a la seva pell una color única i bonica, ni massa bruna ni massa blanca. Per això, a la societat ideal, composta d’homes pertanyents a totes les races i colors del món, no s’hi veu cap negre, ni cap pell-roja, ni cap groc, ni cap blanc; semblen tots d’una sola estirp, superior ja per aquell color de la pell tan ben trobat”.
Sembla que descrigui una Austràlia sense Vegemite. Un món impossible. –I quin gust té? –li pregunto.
–És fastigós –respon l’Aleix. –Però alguna cosa ha de tenir, no? –A Sydney, servint esmorzars al Sugar&Spoon, els nens me’n demanaven més i més... Ah, i tasta’l sobre una torrada, amb només un pessic dissolt en mantega– insisteix en acomiadar-se. Quina sensació deixarà el Vegemite a la meva saliva? Deixo passar uns dies i arriba el matí del meu gran experiment. Per potenciar l’australianitat de l’experiència em poso ben fort la banda sonora de Les aventures de Priscilla, reina del desert.
Mentre es torra el pa, rellegeixo com descriu Hèctor Brau el menjar australià al final del seu gran experiment: “L’art culinari, a la nostra societat ideal, ha assolit una espiritualitat i un prestigi més grans que la música o la pintura, i té al seu abast una tècnica i un instrumental vertaderament demoníacs. Humanament és impossible d’anar més lluny del que s’ha anat”.
Impossible d’anar més lluny? Unto primer la torrada amb mantega i obro el Vegemite. No té bona pinta. Sembla un pot de chapapote. En degustar-lo, buscaré les paraules exactes que expressin la meva repugnància: Aleix les està esperant.
Barack Obama, en tastar-lo, el va definir “d’horrible”, i jo vull anar més enllà. Diré que em recorda la penetrant fetor del mercat del cuir cru de Kabul, o que prefereixo manipular esperma de foques a Berlín abans que viure en una illa que li fascina això per esmorzar
Acosto la torrada als meus llavis oberts i el Vegemite contacta amb el meu paladar... Merda! Merda! M’encanta!
Una mica incòmode, penso seriosament a allunyar el pot de mi, obrir la melmelada provençal i posar-me els concerts de Brandenburg. Però ja estic en caiguda lliure i, amb Priscilla de banda sonora, m’unto més torrades de chapapote.
CABARET VOLTAIRE