L’Espanya del “No passaran”
Espanya està en ebullició. Si no fos perquè la pandèmia i la incertesa de Nadal són les inquietuds principals, podríem fer servir el tòpic de l’olla de pressió per definir el moment polític. Hi ha dies que fa por llegir alguns diaris: és com si descrivissin la destrucció de l’Estat, l’assalt al poder dels seus enemics, una conspiració ideada, posada en marxa o tolerada per l’Executiu. Determinades declaracions de dirigents polítics, en actiu o retirats, exciten el ciutadà. I el cap d’aquest govern evita de pronunciar-se, com si estigués en una trampa: no pot tranquil·litzar els inquiets per no foragitar els socis, ni pot enaltir els socis per no revoltar els inquiets.
La culpa la tenen les aliances que va necessitar el Govern central per aprovar els pressupostos. S’han vist acords que no s’havien vist mai. Històricament hi ha hagut pactes amb els nacionalistes del PNB, CiU i ERC, però mai de tots alhora, amb l’abrupte afegit de Bildu, que per molts líders d’opinió suposa la rendició de l’Estat. I això és depriment per a l’Espanya de la por. Felipe González, José María Aznar i fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero van fer pactes amb nacionalistes, però els hi perdonaven perquè eren persones de confiança. Pedro Sánchez encara no gaudeix d’aquesta confiança, i encara menys acompanyat –diuen que dominat– per Pablo Iglesias.
Ara aquesta Espanya té un líder inesperat: González. Les seves declaracions a Carlos Alsina a Onda Cero el van tornar a convertir en la consciència crítica i el referent de l’Espanya constitucional. No és el mateix llegir un article patriòtic o sentir un vehement Pablo Casado que sentir a dir a González –més de tretze anys de govern carismàtic– que el seu propi partit s’alia amb els que volen destruir Espanya. Si les seves paraules no enardeixen, sí que fomenten el dubte en qui no té un criteri format. La casualitat va fer que el mateix dia Inés Arrimadas anunciés el seu no als pressupostos per “contrapartides intolerables a l’independentisme”. El front de rebuig quedava complet, com si obeís a un guió.
Només faltava que Gabriel Rufián agités les aigües amb el “paradís fiscal” de Madrid. A Galícia es van publicar articles que deien que Rufián ens vol apujar els impostos als gallecs. A la capital la presidenta Isabel Díaz Ayuso es va posar les mans a la cintura entonant el nou “No passaran”. Els altres presidents del PP es van llançar a fer-li costat. Del vot de la por volen passar al vot de la butxaca, preparat amb l’ingredient de l’independentisme que, si un dia ataca la Corona i l’altre la Constitució, ara ataca la capital de l’Estat.
I sobre aquest panorama tan entretingut, el Sánchez que no pronuncia el nom de Bildu ni sota tortura. Està content, perquè té la legislatura garantida. Té un somni: ser l’home que va integrar en responsabilitats d’Estat els que entenen l’Estat com l’enemic. Se sent fort, com va demostrar amb el veto a les esmenes del PP. Està al límit: o d’aquesta construeix una nova Espanya o passa a la història com el seu destructor. I no es veu un terme mitjà.