Un Nadal clandestí
El Govern, a l’empara de l’estat d’alarma, pot establir limitacions en les reunions i l’horari; la qüestió és com es poden controlar
L’encesa dels llums de Nadal als carrers, que té lloc aquests dies, és el primer indicador que s’acosta la celebració. A més a més, aquest any serà un dels pocs rituals que es mantindran gairebé sense variacions, en plena onada de la pandèmia de coronavirus. Serà un Nadal sense compres en centres comercials plens a vessar, sense cavalcades de Reis i sense poder cantar els creients a la missa del gall. Són algunes de les recomanacions que va fer aquesta setmana el Ministeri de Sanitat, en espera que dimecres acordi amb les comunitats autònomes, en el marc del Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut, el pla definitiu de restriccions per motius de control de la Covid.
Les limitacions operaran no només en l’àmbit públic, sinó també fins i tot en el privat. Sanitat planteja que aquells dies es reuneixin sis persones com a màxim, si no són convivents. Molts ciutadans es pregunten fins a quin punt el Govern pot entrar a regular no només un toc de queda nocturn, sinó fins i tot qui es convida a casa, malgrat que la situació sigui excepcional.
L’Executiu pot limitar el nombre de comensals en un àpat de Nadal, en una casa privada? La resposta immediata és que sí. El Govern pot fer tot el que li autoritzi l’estat d’alarma, però tindrà difícil controlar què passa en aquests espais privats. Una cosa és la regulació legal, i una altra, el control del compliment d’aquesta regulació.
La segona declaració de l’estat d’alarma per a tot Espanya, aprovada pel Govern central en un reial decret el 25 d’octubre passat, a petició d’una desena de comunitats autònomes, permet als governs fixar limitacions de mobilitat i de contactes, amb plena empara constitucional.
L’article 7 del decret estableix, amb relació a les reunions, que “la permanència de grups de persones en espais d’ús privat quedarà condicionada al fet que no se superi el nombre màxim de sis persones, tret que es tracti de convivents”. Sis és un nombre que es pot modificar, a la baixa o a l’alça. El mateix decret estableix que les autoritats competents podran determinar excepcions o flexibilitzar la limitació prevista a l’esmentat article.
“És una qüestió molt complexa perquè afecta drets fonamentals i, alhora, és una situació totalment nova. Hi ha determinats àmbits en què tots estem aprenent, i aquí no tenim jurisprudència, que és una font de seguretat jurídica”, constata l’advocat penalista Marc Molins.
És així. Que no hi hagi pronunciaments dels tribunals, o no prou, en el context d’aquesta pandèmia és un signe més de l’excepcionalitat de la situació. “Això fa que tots anem improvisant”, assenyala Molins. Amb tot, subratlla, “no estem davant un problema jurídic, sinó sanitari. I, per tant, la resposta ciutadana hauria d’estar basada en el principi de responsabilitat”.
Prudència i responsabilitat són les peticions més reiterades a la societat per part de les autoritats, per intentar frenar la propagació del coronavirus. “Les normes de disciplina i salut pública haurien d’estar interioritzades i s’haurien de complir d’acord amb el principi d’autoconservació, però també de solidaritat –constata Molins–. Qualsevol necessitat normativa o sancionadora sempre amaga un fracàs col·lectiu”.
Sota el paraigua de l’estat d’alarma, el Govern té incloses pràcticament totes les facultats de limitació en aquest àmbit.
“Que les restriccions siguin dins d’un domicili ho fa especial, és una gran diferència respecte a les limitacions a l’espai públic. No ens enganyem, la possibilitat de controlar el compliment de la norma és complicada en aquest cas. És una dificultat més. Però igualment queda clar que el fet que no puguin fiscalitzar no vol dir que estiguem exempts de complir la norma”, afegeix.
Aquest és el punt feble del pla governamental: que les autoritats no poden controlar quantes persones es reuniran en una casa. “Una confusió normal és pensar que quan una llei es publica al BOE ja està. Però després cal controlar-ne el compliment –adverteix Mercedes García Arán, catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona–. Davant un comportament irregular, la policia denuncia, i aquesta denúncia segueix el seu curs. En aquest cas, l’efecte és preventiu perquè no poden anar a totes les cases i en moltes no els deixaran entrar”.
Els agents policials, tant de la Guàrdia Urbana en el cas de Barcelona com dels Mossos d’Esquadra, i en general de qualsevol cos policial, no poden entrar en un domicili privat si no se’ls permet l’accés, excepte en cas de delicte flagrant, situacions d’emergència que detalla la llei de Seguretat Ciutadana o amb una ordre judicial. “Només podem accedir a un domicili en circumstàncies concretes. Ens passa en casos tan flagrants com els narcopisos –assenyalen fonts municipals–, però això no vol dir que el decret de l’estat d’alarma sigui en aquest punt paper mullat. La gent ha de ser responsable. Si no ho fem entre tots, no aconseguirem frenar el virus”.
FONTS POLICIALS “Només podem entrar en un habitatge en casos concrets, però la gent ha de ser responsable”
MARC MOLINS, PENALISTA
“No estem exempts de complir una norma, per complicat que sigui controlar-nos”
MERCEDES GARCÍA ARÁN (UAB)
“Una confusió normal és pensar que es publica la llei i ja està; aquí l’efecte és preventiu”