Un gurmet als fogons d’Interior
MIQUEL SÀMPER Pare de família nombrosa de les d’abans, de quatre fills i un gos, prodiga passió per tot el que fa però comencen a faltar-li hores al dia
És a pocs mil·límetres de rebentar els botons inferiors de la camisa d’un elegant vestit que en qualsevol moment cedirà per les costures de les espatlles. Un dels seus col·laboradors més propers fa dies que l’adverteix de la seva mutació imparable cap a l’increïble home Hulk.
Miquel Sàmper Rodríguez (Terrassa, 1966) no es posa verd, però sí una miqueta vermell quan admet amb rubor que s’ha posat a sobre literalment deu quilos des que va acceptar l’encàrrec de l’expresident Quim Torra de fer-se càrrec de la mai fàcil Conselleria d’Interior. Menja més per la tensió? “No, no. Menjo com sempre, que és de tot, molt i amb plaer. Però de sobte, i després de 30 anys sense fallar ni una sola jornada, he deixat de fer les meves dues hores d’esport diàries. I el cos m’està passant factura”, confessa l’advocat, que només d’aterrar a la primera línia de la política catalana va saber de l’existència d’un club de fans integrat per unes quantes diputades i diputats del Parlament
que no han deixat passar per alt el seu lideratge.
Se sap atractiu i somriu mentre es menja una discreta i insípida amanida per sopar que esguerra la fama d’excel·lent amfitrió i comensal. Des del 7 de setembre passat, quan va substituir el seu amic Miquel Buch, és el primer que arriba a la feina, a les sis del matí, i l’últim que en surt, mai abans de
Des que està en la primera línia de la política s’ha engreixat deu quilos que atribueix a la falta d’esport
les nou del vespre. Es justifica amb la passió amb què explica tot el que fa. Ha necessitat el màxim nombre d’hores del dia per a una immersió accelerada en una cartera complexa i en un moment especialment complicat i delicat per la gestió de la pandèmia sanitària.
Després d’aquella primera capbussada d’urgència en l’univers dels Mossos d’Esquadra, els Bombers de la Generalitat, les policies municipals, Protecció Civil i un Govern amb dos socis no especialment ben avinguts, confia a, de mica en mica, conciliar i dedicar almenys una hora al dia a l’esport i unes quantes més a la família.
Troba a faltar la bicicleta, amb què va competir de jove i que agafava pràcticament cada dia, compaginant els pedals amb caminades muntanya amunt pels 1.104 metres de la Mola, al parc natural del Sant Llorenç del Munt. Passejos per una muntanya estimada en companyia del Pinxo, el gos de la família, que aquests dies està convalescent d’una arriscada operació després dels estralls que va patir quan es va empassar la vara de fusta d’una broqueta amb carn que l’animal va robar, aprofitant una distracció, en una barbacoa.
La seva família és una família nombrosa, amb el gos, tres filles, un fill i una dona de qui parla amb un orgull que l’emociona. Amb els anys la també advocada Montse Riba ha aconseguit modelar el caràcter de la seva parella. “Quan em va conèixer jo era un poltre desbocat. M’aporta pau i treu el millor de mi. No concebo aquesta nova responsabilitat sense ella al meu costat. És la meva millor amiga”, admet.
Amb aquesta mateixa passió i sentiment continua explicant el Miguelín, el fill del Joan i la Luisa, que va ser el petit de tres germans al si d’una família molt humil, molt treballadora i molt unida. Els grans no van tenir ni l’opció de plantejar-se d’estudiar, per això els pares es van sacrificar perquè el Miguelín pogués anar a la universitat. Als 14 anys ja ajudava a casa amb el poc que guanyava fent hores en un taller tèxtil de Terrassa i més endavant com a cuiner, una feina que va compaginar amb la carrera de Dret i que li va obrir la gana i la passió per la cuina.
Va intentar convèncer els pares que el seu fort eren els fogons, però les paelles els van semblar poca cosa per a tant de sacrifici i li van suplicar que entrés a la universitat. Hauria estat metge si no hagués tingut pànic de les assignatures més tècniques, per això gairebé per atzar es va apuntar a Dret.
Va exercir al despatx que ara porta la seva dona fins que va acceptar la invitació de Torra de gestionar Interior. Abans de respondre, va demanar al president unes hores per discutir l’oferta a casa. Va reunir la família al voltant de la taula i els va plantejar el que suposava aquella cartera. Les petites Mariona i Júlia el van advertir a l’uníson: “De debò, papa, t’estàs plantejant de dir que no al president de la Generalitat?”. Es va aixecar de la taula, va marcar el número de telèfon i va dir que sí.
Se’n penedeix? “Nooo”, diu somrient i fins i tot feliç. Només lamenta no ser més caps de setmana amb els pares i no disposar de més hores per compensar el temps que s’està perdent amb la seva família. El Miguel i la Irene, els més grans dels quatre, ja tenen edat de tenir un peu més fora que dins de casa i només el fet de pensar-ho l’entristeix. “M’ho passaré molt malament”. Confessa que li encanta l’esvalot, les rialles i el caos que es genera al voltant de la taula d’una família nombrosa. Un viatge en una autocaravana llogada recorrent Europa i visitant i cuinant els amics que estan escampats pel món va ser l’últim gran pla de tots sis junts.
Està disposat a posar fi a la llegenda que diu que Interior és una trituradora de consellers.