Un moment de felicitat inadvertida
Francesco Piccolo incorpora entre els moments d’inadvertida infelicitat del seu llibre quan et fiques al llit i immediatament et dones compte que els llençols no oposen resistència, perquè el llit no està ben fet: “Així que et mous, els llençols s’enrosquen i els peus et surten. I no hi ha remei, llevat que vulguis desferho tot i tornar a fer el llit. Però això no et ve de gust”. Aquest país, d’un temps ençà, és el més semblant a un llit mal fet, on ens sentim incòmodes i, per més voltes que donem, no aconseguim acomodar-nos. Sens dubte, la política s’ha convertit en un altre moment d’inadvertida infelicitat en les nostres vides, perquè costa de comprendre la incapacitat dels seus dirigents d’entendre’s, fins i tot en moments tan crítics com els actuals.
És per això que una notícia que ha passat gairebé desapercebuda entre les xifres creixents del coronavirus i els números minvants de l’economia mereix que li posem el focus: dijous, la Diputació de Barcelona va aconseguir tirar endavant el seu pressupost de més de mil milions sense cap vot en
Cap partit no va votar en contra dels pressupostos de la Diputació de Barcelona
contra dels partits que la integren. Núria Marín, presidenta de la institució, no es va poder estar de ressaltar que el consens és possible “si posem en comú allò que ens uneix”. Es tractava d’un pressupost per a la reconstrucció econòmica i social, que els municipis esperen amb candeletes. La Diputació barcelonina és l’única institució que de moment ha aconseguit aprovar els seus comptes, perquè el Govern català en funcions no pot fer-ho i el Govern central i el Consistori barceloní estan encara negociant.
Els catalans acostumem a ser gent prudent i al nostre refranyer figura la frase “una flor no fa estiu” davant una notícia com aquesta. Per cert, els japonesos, un altre poble caut, disposen de l’expressió “no pots escampar la boira amb un ventall”, que és tot un exercici de realisme. Però resulta estimulant veure que partits independentistes i d’altres que no ho són puguin posar-se d’acord sense excepcions com va passar al ple de la Diputació. Pitjor ho tenen els britànics, no només perquè en les seves institucions participen polítics amb profundes diferències nacionals i ideològiques, als quals s’ha sumat en els últims anys la divisió entre europeistes i brexiters. Ells tenen un refrany per explicar que no s’han de llançar les campanes al vol abans d’hora que diu: “Un lleopard no pot canviar les seves taques” (a leopard cannot change its spots). Molt més fatalista, sens dubte.