La no-fusió BBVA-Sabadell
Les fusions bancàries no són mai fàcils. El BBVA i el Banc Sabadell, després de diverses setmanes de negociacions, no han estat capaços d’acostar posicions en dues qüestions clau: el preu d’intercanvi de les accions i l’esquema de repartiment de poder. Potser, en algun altre moment, torni a intentar-se aquesta fusió, però ara per ara les posicions estan molt distanciades. El BBVA s’allunya dins el mercat financer espanyol d’acostar-se a la dimensió assolida per CaixaBank després de la integració de Bankia. Al marge de les diferències entorn del preu, que són bàsiques, per al president del Banc Sabadell era molt dur acceptar una absorció en tota regla per part del BBVA, la pèrdua de poder executiu al nou megabanc i la dissolució que hagués suposat de la seva marca i identitat. Per més necessitat estratègica que tingui el Sabadell d’una fusió, en decisions fonamentals com aquesta influeix molt el pes de la història. No s’ha d’oblidar que el Banc Sabadell ha estat sempre molt gelós de la seva independència, des dels inicis com un petit banc de la ciutat de Sabadell, i que Josep Oliu porta marcada aquesta herència dels seus dos principals mentors: el seu propi pare, Joan, i l’anterior president, el també històric Joan Corominas.
L’absorció total del Sabadell pel BBVA estava implícita en el procés, perquè és un banc diverses vegades més petit, tant en dimensió com en valoració borsària. Però també han estat presents els esforços del seu president i dels seus principals executius per posar en relleu el banc vallesà, especialment la seva enorme fortalesa en el crèdit a les empreses. Encara que, d’altra banda, no estaven gaire per la labor d’abalisar en termes d’història i herències sentimentals.
Les dues entitats seguiran camins per separat. El BBVA disposa d’un ampli matalàs de liquiditat, derivat de la venda de la filial nord-americana, i buscarà noves operacions per aportar valor a l’accionista. El Banc Sabadell, potser el més necessitat d’una fusió, ha optat ja pel pla B que suposa deixar anar llast per reduir costos i millorar la capitalització. Acaba d’arribar a un acord per reduir 1.800 treballadors de la plantilla, amb jubilacions a partir dels 56 anys, i ha posat a la venda les filials del Regne Unit i Mèxic, al marge d’altres operacions que també pugui decidir. L’entitat s’ha de preparar, d’una manera o altra, per assumir l’eventual impacte de la pandèmia en el balanç pel risc que la crisi pugui afectar especialment el col·lectiu de les petites i mitjanes empreses, que són el gruix que concentra la seva inversió creditícia.
En el marc del sistema financer espanyol hi ha poc marge per a noves fusions significatives, ja que el procés de concentració ha estat molt intens en els últims anys. Caldrà obrir-se, en un moment o altre, a les fusions transfrontereres.
A la resta d’Europa, tot i això, les entitats no semblen estar per la labor. El nacionalisme financer pesa encara molt i resisteix les recomanacions del Banc Central Europeu (BCE) perquè hi hagi integracions bancàries com a fórmula per reduir costos, augmentar la competitivitat i millorar la capitalització. Mentre el mateix BCE continuï inundant el sistema financer amb massives injeccions de liquiditat, de les quals es beneficia directament la mateixa banca, les eventuals urgències per afrontar processos de fusió es dilueixen en el temps.
Per a les autoritats de Frankfurt la principal preocupació és evitar que la crisi econòmica es converteixi en una crisi bancària. De moment, l’optimisme generat per la pròxima arribada de vacunes eficaces contra la Covid-19, reflectit en la positiva evolució de les borses, allunya les previsions més pessimistes sobre l’economia. Això pot contenir el gran augment de la morositat que es temia a mitjà termini, i que era una veritable bomba de rellotgeria per als balanços bancaris. Aquest és un altre factor, per tant, que juga en contra de les fusions que tant vol el BCE.
Per al banc que presideix Josep Oliu no era acceptable assumir una absorció total