Donald Trump, fet als Estats Units
L’elecció presidencial del 2020 als Estats Units posa en dubte –de fet, hauria d’aclarir completament qualsevol dubte al respecte– la noció popular que el president Donald Trump és un lacai del president rus Vladímir Putin. Encara que Trump hagi perdut, el seu resultat –ha rebut milions de vots més que el 2016– suggereix que ell és el mestre de la propaganda i Putin n’hauria de prendre nota. De fet, la campanya de mentides de Trump podria ser el nou model pel qual les democràcies deteriorades (i les autocràcies que es fan passar per democràcies) elegeixen els seus líders al segle XXI.
No es pot negar la mestria de Trump a les xarxes socials, on publica un flux predictible de retòrica semicoherent i carregada d’emocions per suscitar dubtes sobre veritats comprovades, mentre difama els oponents i es fa bombo a si mateix. Aquesta màgia negra digital –que les plataformes líders de xarxes socials, com Fox News, amplifiquen a la recerca de beneficis– s’ha convertit en l’element central de l’estil de lideratge de Trump. Davant el continu declivi de la seva popularitat, Putin podria provar de reproduir-la.
Més enllà dels mètodes característics de Trump d’autoexaltació i subterfugis democràtics, hi ha l’ús inigualable que fa de la propaganda per evitar qualsevol tipus de rendició de comptes. És cert, difícilment es pot titllar de principiants els altres autòcrates del món a l’hora de manipular l’opinió pública. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, fa servir hologrames per aparèixer, com si fos Al·là, en múltiples mítings simultàniament. El primer ministre indi, Narendra Modi, ha utilitzat americanes a mida amb ratlles que són brodats amb el seu nom complet. I tothom ha vist les fotos orquestrades de Putin cavalcant amb el tors nu.
Trump, malgrat això, ha eclipsat tots aquests esforços amb el seu enfocament de la propaganda que adopta una forma contemporània i universal de postveritat. Ha aprofitat i ha fomentat alhora una cultura política que està florint, en la qual tots els debats, les converses o els esdeveniments s’emmarquen recorrent a les emocions i es desconnecten completament de la informació objectiva.
Pensem en els reeixits esforços de Trump per reduir el suport dels hispans a Joe Biden. A Florida, Trump se les va enginyar per fer creure a una part de la població hispana (com va fer abans amb els blancs pobres) que és la seva única esperança. Va identificar les bretxes entre l’esquerra progressista i del centre en la coalició demòcrata i es va centrar en la gran població d’immigrants cubans i veneçolans del Comtat de Dade amb descripcions ombrívoles de Biden com un cavall de Troia “del socialisme”, aprofitant el profund odi cap els règims de l’Havana i Caracas. Per bé que Biden de tota manera es va quedar amb la majoria de vots hispans de l’estat, Trump va aconseguir convèncer un segment significatiu que només ell defensaria la llibertat cubana i veneçolana.
En termes més amplis, Donald Trump va intensificar amb mestria l’enuig i el ressentiment entre la població blanca –especialment dels qui no tenen un títol universitari– tuitejant amb freqüència declaracions que s’assemblen molt a incitacions a la violència contra els afroamericans, els polítics demòcrates i els funcionaris electorals. La seva contínua “revelació de pensaments íntims” va atorgar a milions de nord-americans una llicència per actuar segons els seus impulsos més racistes i extrems.
Trump també va alliberar els seus partidaris de la càrrega de considerar els fets científics, o fins i tot el pensament racional. Gràcies a l’exemple que va donar, només als EUA hi ha dubtes sobre la necessitat de fer servir màscares i mantenir el distanciament social durant una pandèmia. Només als EUA prendre les precaucions necessàries per protegir-se un mateix i els veïns es percep com un signe de debilitat o “socialisme”. El virus és tant “una mentida” com una amenaça real de la qual només la Xina és responsable. No importa que la gestió de la pandèmia per part del Govern de Trump hagi estat pitjor que la de qualsevol altre al planeta i hagi causat 260.000 morts (fins ara). Per descomptat, tots els polítics tenen la temptació de culpar els altres pels seu fracassos. La Unió Soviètica solia culpar per la seva òbvia decadència el desig corrupte dels ciutadans de fer servir jeans i escoltar jazz com els nordamericans.
En comptes de solucionar els seus propis errors després de les eleccions del 2016, els demòcrates es van estimar més donar les culpes per la derrota de Hillary Clinton a Putin i la interferència russa a les eleccions; però els EUA no van destruir la Unió Soviètica, el sistema soviètic es va destruir a si mateix, i el Kremlin no va elegir Trump, els votants dels Estats Units ho van fer.
El recompte de vots del 2020 deixa clar que, malgrat les prediccions d’una “onada blava” que aixafaria el regnat de corrupció, falsedat i incompetència de Trump, els marges en els estats decisius han estat ínfims. Resulta que gairebé la meitat dels votants dels Estats Units prefereixen l’estil divisori i antidemocràtic de Trump a les afirmacions del mateix Biden sobre la seva competència, experiència i decència.
Quan va escriure sobre els EUA el 1986, el filòsof lingüista Jean Baudrillard va descriure una mena d’hiperrealitat en la qual el mite, l’acompliment i la simulació es tornen indistingibles del món real. La visió fantasiosa i nostàlgica que els EUA “tornin a ser grans” descansa en aquest tipus de col·lapse epistèmic. Trump és el rei de la hiperrealitat postveritat: conjura un món en el qual els seus partidaris són víctimes de conspiracions i designis malignes contra el seu estil de vida, dels quals només Trump pot salvar-los.
Tots tenim desitjos foscos, per descomptat, però la majoria no els duríem mai a la pràctica. Es podria dir que aquest autocontrol és la característica que defineix una persona civilitzada, però Donald Trump ha convençut ara desenes de milions de nord-americans perquè abracin els seus dimonis interns: al diable amb la veritat, la decència i la democràcia. El nihilisme s’ha posat sobre la república i els nord-americans en són els únics culpables.
Davant el declivi de la seva popularitat, Putin hauria de pendre nota de la mestria del nord-americà