Maradona i els Hermanos Calatrava
Als que no van fer l’EGB els diré que els Hermanos Calatrava van ser un duo còmic espanyol que ho van petar fort el segle passat. Eren dos germans extremenys establerts a Catalunya, un dels quals li va treure molt partit a la seva cara poc afavorida, fins al punt de ser conegut popularment com el Feo de los Calatrava, per a sort de la seva parella artística que, sense ser un tros d’home, es va convertir automàticament en el Guapo de los Calatrava.
S’atrevien amb tot. Des de l’Space oddity de Bowie fins a una versió (còmica?) d’ET de Spielberg titulada El E.T.E. i el oto. Segons la llegenda, aquesta pel·lícula es va gravar en cinc dies i es va muntar en tres per arribar als cinemes alhora que la superproducció nordamericana i, arran d’aquesta, es va convertir en un èxit de taquilla.
Era a l’estiu del 82, el del Mundial del Naranjito, quan els Calatrava van publicar un dels seus singles aprofitant l’arribada de Diego Armando Maradona al Barça. Me’l va comprar la meva mare a la parada de cassets del mercat ambulant dels dijous a Sant Ildefons (Cornellà), després d’un matí donant-li la tabarra. Jo volia tenir tot el relacionat amb Maradona, i com a casa no ens arribava per comprar la samarreta oficial Meyba amb el 10 darrere, m’havia de conformar amb marxandatge de sèrie B. La casset es titulava Maradona, Maradona, i el tema principal tenia estrofes premonitòries: “Hay que cuidar bien al pibe, procurar que no se tuerza, / alejarlo de los ligues pa que no le quiten fuerzas”.
Un any abans el meu pare s’havia fet soci del Barça, gràcies a l’ampliació del Camp Nou. El nostre seient era a l’última fila de la tercera graderia, on el futbol es veia a vista d’ocell. Dic el nostre seient perquè en aquells temps un adult podia entrar al camp amb un nen, sempre que compartissin el mateix seient. La meva escassa estatura em va permetre entrar sense carnet fins als 14 o 15 anys. Sempre per la mateixa porta, la 44 del Gol Sud. Allà cada jornada hi havia el mateix empleat del club, perquè abans els empleats eren per a tota la vida. Aquell home, amb qui vam establir una certa familiaritat, em va veure passar sense carnet per davant dels seus nassos molts anys seguits. Havia de tenir claríssim que jo ja no era tan nen. Un Nadal vaig descobrir el truc com qui descobreix els Reis d’Orient: vaig veure com el meu pare li feia lliscar un bitllet de propina amb què aquell home oblidava la meva edat la resta de la temporada. Riguin-se vostès dels suborns per aconseguir els drets del Mundial.
Així era l’Espanya de la primera meitat dels vuitanta. L’arribada de Maradona va ser, fins aquell moment, el més important que havia passat en la meva vida. Però recordo que des del primer dia vaig tenir la por anticipativa que allò no sortiria bé, com si m’haguessin marcat els Calatrava amb els seus mals auguris. El desembre del 82 Maradona va agafar l’hepatitis. Jo m’ho vaig creure, perquè llavors no sabia res de malalties venèries. I el setembre del 83 estava a la tercera graderia del gol sud el dia que Goikoetxea el va caçar.
El seu periple a Barcelona va començar tort i va acabar més tort. Curiosament, la temporada
Des del primer dia de Maradona al Barça vaig tenir la por anticipativa que allò no sortiria bé
següent, ja sense Maradona i amb Venables a la banqueta, vam guanyar la primera Lliga de la meva vida, sense tant circ i amb jugadors amb bigoti com Rojo, Calderé, Clos, Migueli o Schuster.
Malgrat tot, aquelles dues temporades de Maradona sempre seran inoblidables per a un nen de vuit anys que es quedava hipnotitzat veient-lo córrer amb aquella cabellera arrissada que es movia perfectament compassada. El seu fitxatge pel Barça va tenir alguna cosa d’iniciàtic. Em vaig flipar per la informació esportiva: escoltava Alex Botines, les retransmissions de Puyal, i esperava els resums d’Estudio estadio, que sempre arribaven tard quan el Barça jugava fora de casa. Però la seva marxa al Nàpols va ser un alleujament. Ningú no el va plorar quan se’n va anar. Que la nostàlgia tampoc no ens porti a l’engany.