Des del geriàtric
Era el 5 de desembre del 2019. Aquell dia, al Congrés, Pablo Iglesias va fixar l’objectiu de la majoria de la moció de censura triomfant davant Rajoy (PSOE, Podem, PNB, Bildu i Esquerra): assumir la responsabilitat de la “direcció d’Estat”. Un mes després, es va celebrar la investidura que va donar pas al primer Govern de coalició des del 1978. I un any més tard, després d’haver defensat al si del Govern la seva tesi de marginar Ciutadans, Iglesias ha proclamat la seva victòria: “La disponibilitat d’EH Bildu per votar sí els pressupostos generals de l’Estat és una bona notícia. Demostra responsabilitat i compromís per avançar amb polítiques d’esquerres. El bloc de la investidura es reforça i serà de legislatura i de direcció d’Estat”. Arnaldo Otegi ha celebrat aquest salt a la plena normalitat institucional de Bildu, un objectiu apuntat des del 2011 i consumat avui gràcies a Iglesias. I aquesta setmana, després de la deslleial esmena de Podem i Bildu als seus pressupostos, el mateix Otegui –autoerigit en estadista– ha dit que veu “una finestra oberta d’oportunitat a la democratització” del Estat.
Aquesta victòria de Bildu ha tingut el seu immediat reflex al Parlament de Vitòria, on, enmig d’una batussa de Bildu amb el PNB, el parlamentari bildutarra Arkaitz Rodríguez ha dit, sense cap embut, aquestes aclaridores paraules: “Vosaltres (els del PNB) heu anat i aneu a Madrid a pidolar tren d’alta velocitat i vacances fiscals. Nosaltres anem a Madrid a arrencar drets socials i laborals. Vosaltres heu anat a Madrid durant dècades a sostenir el règim en benefici d’uns poquets dels vostres, nosaltres anem a Madrid a tombar definitivament aquell règim en benefici de les majories i dels pobles”. Més clar, aigua.
La situació que es desprèn d’aquestes dades és, al meu parer, la següent: 1) El president, seguit pel PSOE sense queixar-se, encara que algun baró remugui a cau d’orella, vol assegurar la legislatura. 2) Entre el suport de Ciutadans, per la dreta, i el de Bildu i Esquerra, per l’esquerra, Iglesias ha imposat aquesta opció per coincidència d’objectius últims disfressada de concomitàncies ideològiques. 3) La coincidència d’objectius es concreta en el desmantellament del “règim del 78”, que per a Podem comporta la possibilitat d’implantar una república populista d’esquerres, i per a Bildu i Esquerra significa el principi de la fallida de l’Estat, que permetria accedir a la independència als pobles que creuen encarnar més que representar. 4) La confluència de tot això implica una contradicció de tal calibre que, al seu costat, la quadratura del cercle és cosa de bufar i fer ampolles; i és que, en efecte, integren aquesta “majoria de legislatura i de direcció d’Estat” uns partits que volen destruir precisament aquest Estat en la seva actual conformació. 5) Per la qual cosa, cal témer que
És absurd confiar “la direcció d’Estat” a una coalició en què alguns dels col·ligats volen destruir-lo
aquesta “direcció d’Estat” enfili proa cap a un penya-segat, aprofitant la maregassa que s’ha aixecat. 6) És a dir, que venen ganes de cridar campi qui pugui!
Bé sé que, davant aquest discurs, potser s’alci alguna veu indignada i despectiva, que tatxi de feixistes i pedestres aquestes reflexions, i insisteixi en l’excel·lència de la normalització de Bildu i la consumació democràtica que això suposa en un país com Espanya amb una secular vocació guerracivilista. Així ho diuen polítics engallats, periodistes de tota mena –des de saberuts a feréstecs– i paisans de tot pelatge. Però malgrat això, em mantinc en el que dic: no es pot encomanar a aquesta coalició la legislatura ni, menys encara, “la direcció d’Estat”. I no –valgui’m Déu!– perquè aquesta coalició sigui il·legítima, que no ho és; ni tampoc perquè no suposi una normalització de tot el ventall (els marges de normalitat avui vigents són amplíssims, gairebé omnicomprensius), sinó per una raó tan senzilla com clara: és absurd confiar “la direcció d’Estat” a una coalició en la qual alguns dels col·ligats tenen per objectiu capital de la seva acció política la destrucció del mateix Estat la direcció del qual se’ls confia. Aquest despropòsit no només posa en risc els interessos generals d’Espanya, sinó la mateixa subsistència d’Espanya tal com ha estat històricament conformada.
Avui, només Pedro Sánchez i Pablo Casado podrien tallar aquesta deriva fatal tancant un acord de mínims. Ser líder és assumir en solitud les grans decisions. El temps s’esgota. Potser, si les coneixen, els commoguin aquestes paraules de Manuel Azaña: “Quan s’està al capdavant d’un gran poble (...) l’ànima més frívola es cobreix de gravetat pensant en la fecunditat històrica dels encerts i els errors”.