Sobre la immigració il·legal
L’allau d’immigrants il·legals que han arribat a les illes Canàries aquestes últimes setmanes és l’expressió d’un problema que afecta tots els països desenvolupats: les enormes dificultats que tenen per controlar l’entrada de fluxos migratoris irregulars al seu espai territorial. Aquesta situació es veu agreujada a causa de les diferències entre les diverses forces polítiques sobre com encarar aquesta difícil qüestió, cosa que fa molt difícil aconseguir un consens mínim per abordar-la, amb un resultat: la conversió d’aquest tema en una batalla agra i passional. Per introduir racionalitat en la discussió és important assenyalar alguns principis fonamentals perquè sense un marc teòric de referència és impossible poder articular una estratègia assenyada i eficaç en aquest camp.
D’entrada, cal afirmar una cosa elemental: la llibertat de desplaçar-se no implica el dret d’anar on un vulgui. Els drets d’un individu tenen com a límit els drets dels altres. En el cas hipotètic d’un món sense estats i sense fronteres, compost per ciutadans o associacions d’ells amb drets de propietat ben definits, l’accés d’un tercer al seu domini privat estaria subjecte al seu consentiment. Aquests tindrien la legítima facultat de negar l’entrada a qui consideressin oportú i pels motius que els plaguin. Aquesta és una extensió lògica del criteri segons el qual ningú no ha d’envair l’esfera d’autonomia dels altres contra la seva voluntat.
En una organització estatal democràtica, cada govern fa una gestió temporal del país i durant el seu mandat ostenta la potestat d’exclusió; és a dir, la capacitat d’establir les normes que regulen l’entrada d’estrangers. En aquest context, l’apel·lació d’uns a sentiments humanitaris per avalar una posició laxa cap a la immigració té el mateix valor que la dels qui consideren que això no concorda amb la seva concepció d’una comunitat nacional desitjable o viable. Des d’aquest punt de vista, el fet que una persona no vulgui viure al seu territori amb estrangers, les seves raons són irrellevants a efectes analítics, és tan legítim com ho és la posició contrària.
La reducció dels corrents migratoris irregulars té valor per se, perquè l’incompliment de la llei i la tolerància envers aquest comportament té conseqüències negatives per al funcionament de l’ordre social. Des d’un punt de vista econòmic, per exemple, qualsevol transacció comercial és inviable o tindrà un cost prohibitiu llevat que les persones compleixin les regles del joc existents; això és, la legalitat. Per afegiment, permetre que uns individus entrin de manera il·lícita en un territori i s’hi quedin mentre els que intenten fer-ho de forma legal han d’esperar torn no només és injust, sinó que suposa un incentiu perquè trenquin les normes per aconseguir els seus objectius.
El panorama es complica quan es concedeix als indocumentats el gaudi de prestacions de l’Estat de benestar, que de facto els permeten subsistir sense treballar. En aquest supòsit, no només s’aprova de facto que s’hagi infringit la llei, sinó que es premia. Alhora, s’imposa als nadius el cost de finançar amb els seus impostos els serveis socials subministrats als qui han entrat a l’Estat de forma irregular. Al marge d’altres consideracions, això produeix un efecte crida que es tradueix en un increment exponencial de l’oferta de fluxos migratoris d’indocumentats.
D’altra banda, l’afluència d’immigrants il·legals té conseqüències negatives per als estrangers que han accedit a un Estat mitjançant procediments regulars. L’opinió pública tendeix a assimilar tots dos i a no discriminar entre els uns i els altres, assignant a la immigració trets negatius en termes generals que s’agreugen en conjuntures econòmiques com l’actual i en escenaris polítics i socials tan polaritzats com el present. En aquest entorn, la utilització política de la qüestió migratòria com una arma electoral contribueix a fer que el debat s’enterboleixi. En aquesta tessitura, la pregunta és què fer.
El premi Nobel d’Economia Gary S. Becker va suggerir la creació d’un nou marc regulatori, basat en el mèrit i en el mercat. La seva tesi és que la venda del dret a immigrar augmentaria l’eficiència econòmica, incrementaria els ingressos fiscals i reduiria d’una manera substancial la immigració il·legal. Per afegiment, la creació d’un model d’aquesta índole contribuiria al fet que els polítics i l’opinió pública consideressin els fluxos migratoris com un benefici net per a l’Estat que els acull (G. S. Becker, The challenge of immigration: a radical solution, IEA, Londres, 1991).
Sota un esquema d’aquesta naturalesa, els estrangers pagarien una tarifa al Govern a canvi de poder obtenir un permís de treball i residència durant un període ics. La comissió de qualsevol delicte suposaria l’expulsió i la impossibilitat de recuperar la tarifa satisfeta per treballar al país amfitrió. La compra de drets d’immigració estaria vedada a tots els demandants amb antecedents penals, als qui tinguessin malalties cròniques o contagioses, etcètera. En altres paraules, l’Estat receptor tindria un ampli ventall d’opcions per poder dissenyar un sistema d’immigració conforme a les seves necessitats i preferències.
Aquest esquema no seria inassumible per als immigrants pobres o que tinguessin una baixa qualificació professional. Els qui entren en un país de manera irregular solen respondre a aquesta tipologia i tot i així paguen quantitats exorbitants a les màfies, incorrent en riscos enormes i coneguts. A més, si el preu del dret a immigrar fos igual o semblant al cobrat per les organitzacions criminals, perdrien la majoria dels seus clients o una part substancial. Les raons són clares: els qui volen immigrar s’estimen més satisfer els costos d’entrar legalment en un país que arriscar-se a perdre la inversió que han fet i encarar el risc de ser deportats si fan servir mitjans il·legals. Finalment, la creació d’un mercat de drets d’immigració generaria, sense cap mena de dubte, iniciatives tant comercials com filantròpiques destinades a ajudar els potencials demandants perquè financessin aquesta compra.
Una solució d’aquesta mena seria molt més eficaç i menys costosa que els procediments habituals per combatre la immigració il·legal. No l’eliminaria totalment, però sí que ajudaria a reduir-la i a controlar amb més efectivitat la que persistís.
Concedint prestacions de l’Estat de benestar als indocumentats es premia que s’hagi infringit la llei
La creació d’un mercat de drets d’immigració reduiria l’arribada il·legal d’estrangers