Llegenda i home
Ha mort l’home, i la llegenda de Maradona, neta d’ocassos i fracassos, ha començat a brillar des de dimarts passat, quan als 60 anys la vida terrenal de l’astre del futbol es va apagar per sempre. Ple de titulars que van parlar del seu Déu, l’Argentina es va lamentar en massa per la seva mort, encara que fes més de vint anys que estava retirat amb escàndols diversos i inferns successius. “Només els demano que em deixin viure la meva vida –va dir acusat per les crítiques a l’home–, no he volgut mai ser un exemple”. Curiós, en el seu cas, que la llegenda del futbol caminés en paral·lel a aquest home consumit durant anys per les drogues i després per escàndols de la seva vida sentimental i política.
El 25 d’octubre de 1997 Maradona va penjar definitivament les botes, dos mesos després de l’escàndol de donar positiu en drogues. Es van acabar les proeses al camp, les victòries celebrades a tot el món... Maradona tenia 37 anys. Ha mort amb 60, i amb el plor en massa em fa la sensació que, excepte els que el van conèixer de prop, tots han decidit fer una enorme el·lipsi temporal i estimar el futbolista que va
Maradona ‘Déu’ va començar just farà 23 anys, quan va decidir retirar-se del futbol
ser. El mateix que en vida es va queixar diverses vegades de la sentència sobre l’home que va ser i l’estrella que va brillar en ell: “Jo em vaig equivocar i ho vaig pagar, la pilota no es taca”. Passa amb tots els que es van convertir en llegenda i van morir abans del seu propi declivi: Marilyn, James Dean, Kurt Cobain, Amy Winehouse..., el mite comença amb la mort precoç.
Maradona Déu va començar just farà 23 anys, quan va decidir retirar-se del futbol. Tot el temps transcorregut va ser, segurament, un turment per a l’home, incapaç de tornar a tocar el cel encara que la seva vida i els seus actes haguessin estats propers als àngels: “Jo vaig créixer en un barri privat de Buenos Aires; privat de llum, privat d’aigua, privat de telèfon...”.
El seu prodigi amb la pilota el va salvar; el va convertir, com va dir en força ocasions, en “l’ésser més feliç del planeta”. Però sobreviure a l’èxit va ser el seu pitjor malson i el va deixar als inferns durant anys, amb l’exercici permanent de ser comparat amb el seu jo llegenda, inabastable i tan incomplet com allunyat del mateix home que la va fer possible. És la cara oculta de l’èxit; la que en vida va sentenciar la massa i va enterrar l’home i ara, que mor, res d’això no importa: només la glòria, el talent i la llegenda que el col·lectiu necessita alimentar. Per als seus, potser llàgrimes, però sobretot una gran incògnita: l’herència, i si els cinc fills reconeguts tindran dret a ella o hauran estat desheretats.