Sánchez, Ayuso, Argimon i Pantoja
Setmana pandèmica, aquesta del 23 de novembre, plena de faedors d’alguna cosa. Pedro Sánchez, el faedor de vacunes. Isabel Díaz Ayuso, la faedora del miracle. Argimon, el faedor de la veritat. I una altra Isabel, la Pantoja... Que què hi pinta, aquí, la cançonetista? Surt el president Sánchez un diumenge gairebé a l’hora de sopar, després d’un cap de setmana negre per a ell, i què fa? Doncs procurar-nos una pluja gairebé bíblica de vacunes i de punts de vacunació a tot Espanya. Pampallugues als ulls, felicitat de sèrie. Se sap que la carn és dèbil, després de tants mesos sense esperança. Treu el nas una bona notícia i ens hi llancem a sobre com l’assedegat a l’oasi enmig del desert. Ja es nota la fatiga pandèmica. El personal està començant a deixar veure un cert afartament de la situació, i a la cuina de la Moncloa ho saben.
El calendari que ens presenta el faedor de vacunes és bo. No ens pensem, tot i això, que la cosa està feta. Si pertanyeu al grup majoritari de ciutadans sans, no us punxaran fins després de la primavera. Així doncs, pilota a terra i menys eufòria, que, des que aquest virus és Covid-19 i no una simple grip, hi ha 44.374 morts.
Una altra cosa no, però a aquest Govern cal reconèixer-li certa traça en la construcció del relat. Sánchez genera l’expectativa un diumenge i el seu ministre de Sanitat ens inocula il·lusió enllaunada i a dosis un dilluns, un dimecres i un divendres, no fos cas que l’ànim decaigui a una velocitat inversament proporcional a la de les nostres ganes d’engegar a dida la mascareta i les normes.
(Un apunt al marge: n’hi ha que adverteixen de la temptació que algunes de les restriccions que assumim sense badar boca acabin consolidant-se amb el temps a tall de retallada de les nostres llibertats. Aquí ho deixo per reflexionar-hi.)
Isabel Díaz Ayuso, faedora del suposat miracle. Del “miracle de Madrid”, parla la premsa alemanya, mentre que la francesa apareix rendida al nou vers lliure del PP. Tots estan al·lucinats, i dubten. Ni l’expert en epidemiologia més aplicat s’explica com la Comunitat de Madrid ha passat de la catàstrofe a l’optimisme només amb tests massius d’antígens i una estratègia més que qüestionable. La madrilenya d’aires castissos ara reescriu la partitura europea d’aquesta crisi sanitària amb notes liberals que agraden als empresaris. I ja s’atreveix amb tot: amb la llei Celaá, amb la política fiscal o amb el que se li posi al davant. Ayuso surt a la superfície com aquell suro que enfonses a l’aigua i emergeix. Massa aviat per cantar victòria. Un mal càlcul per Nadal i la corba es tornarà a disparar i hi haurà més morts.
El doctor Argimon és un altre dels que tampoc no s’expliquen això de Madrid. Argi, així l’anomenen els amics, és tan sincer que ho deixa anar tal com raja: apunta que, en cas que tingués la mortalitat de Madrid –amb la via Ayuso–, Catalunya sumaria 6.000 morts més en aquesta pandèmia. I després l’home se’ns sincera més i assegura que, si no fos perquè la Generalitat no pot pagar als damnificats uns ajuts econòmics com a Déu mana, ara la restauració tindria la persiana abaixada. Per fi algú que explica la veritat.
No m’oblido de Pantoja. Us confesso que només he escrit el seu nom perquè llegiu l’article fins al final. Aquesta Isabel també és faedora, però de clics.
Argimon calcula que, si Catalunya patís la mortalitat que té Madrid, comptaria 6.000 morts més