L’evolució del músic Harry Styles a través dels anys: d’ídol juvenil a icona d’estil
L’èxit de l’exmembre de One Direction Harry Styles no entén de gèneres ni etiquetes
“Misteriós, enigmàtic i reservat”. Malgrat que ha nascut i crescut en ple auge de les xarxes socials, així és com la premsa internacional defineix avui Harry Styles. Sobre el paper és un noi que va aconseguir arribar a la final del concurs de talents britànic The X Factor el 2010 i convertir-se en l’ídol adolescent de milions de noies com a component de la primera boy band post-millennial, els aclamats One Direction. Per alguns, el guapo de classe amb sort. Però a la pràctica ha estat molt més que això. Si ens remuntem als seus inicis, el valor de One Direction es va sostenir en la ruptura dels cànons que havia de seguir una banda de joves músics per arribar a la fama. Adeu a les coreografies, als lideratges entre els integrants i als uniformes d’escola privada. Els nous Backstreet Boys eren un grup de cinc amics que s’ho passaven bé fent música. En aquella normalitat quotidiana van començar a atreure seguidores adolescents. De tots ells, Styles era l’alumne aplicat que semblava que no havia trencat mai cap plat. Això sí, cada mes se’l relacionava amb una dona diferent.
Primer va ser la presentadora Caroline Flack, que pràcticament li doblava l’edat, i després, la cantant Natalie Imbruglia. Se’l va veure passejant amb Taylor Swift per Central Park, i al cap de poc temps, petonejant Kendall Jenner en un iot. I, mentre Styles desmentia tots aquells rumors, es dedicava a fer voleiar una bandera de l’Orgull en un dels seus concerts, cosa poc comuna per a un ídol masculí que arrossegava milions de fans. Però Styles era el membre que advocava per la indefinició, l’ambigüitat i la llibertat en totes les vessants. Es vestia amb estampats estridents i li agradaven les perles i el tul transparent. Als ulls de qualsevol crític de moda, tenia un gust innat a l’abast de molt pocs. L’estrella del rock es va transformar a poc a poc en una icona d’estil que no era ni masculina ni femenina, senzillament era Harry Styles. Van començar a convidar-lo a les setmanes de la moda, posava per a les revistes del sector i es va convertir en el nen consentit d’Alessandro Michele, que ràpidament el va convertir en musa i imatge de Gucci. De fet, la seva gran consagració va arribar quan va ser distingit com l’home britànic amb més estil, de manera que li va robar el lloc a David Beckham. La seva fama creixia alhora que l’allunyava de la banda, que es va acabar dissolent el 2016. Styles va continuar anant a la seva, i durant el seu primer any com a solista un dels seus temes va ser distingit per la revista Rolling Stone com la cançó de l’any. Només un petit avanç del que havia d’arribar. Ara la seva última fita ha estat entrar en la història de la moda com el primer home que posa en solitari per a l’aclamada Vogue USA. Una portada que va escandalitzar les veus més conservadores quan van veure que portava un vestit blanc. La polèmica estava servida, però qui millor que Styles per continuar trencant els cànons de la masculinitat i, per què no, obrir una taula de diàleg sobre la roba de gènere.
El cantant jugava amb l’ambigüitat a sobre de l’escenari mentre feia onejar la bandera de l’Orgull