“Ha estat una sort entrar ja adulta en aquesta indústria”
Laia Costa (Barcelona, 1985) va començar a ser una cara coneguda pels telespectadors a començaments de la dècada, amb sèries com
Bandolera, Polseres vermelles o Cites. El 2015, però, va rodar la pel·lícula alemanya Victoria, que, a més de convertir-la en la primera actriu estrangera que guanyava un premi Lola –el màxim guardó del cinema alemany–, li va canviar la vida professional obrint-li les portes del mercat internacional. Des de llavors ha treballat més a fora d’Espanya que a dins, on l’hem pogut veure poc, com ara a Foodie love, la sèrie d’Isabel Coixet per HBO estrenada l’any passat. Ara participa a Soulmates, sèrie nord-americana de sis capítols independents que exploren un futur en què és possible descobrir l’ànima bessona de les persones mitjançant una prova científica. L’actriu protagonitza el tercer episodi d’aquesta ficció que emet el canal AMC els dijous a les 22.10 h i que està disponible al servei a la carta de les principals operadores, com ara Movistar, Vodafone i Orange.
Fa una mica de por plantejar-se quin futur ens pot esperar?
La tecnologia em fa molt de respecte, perquè considero que no hem après a utilitzar-la bé. Si la ciència pogués descobrir quina és la teva ànima bessona faria trontollar molt la societat en el terreny emocional i mental. Soulmates se situa d’aquí uns 20 anys, i si aquest és el futur que ens espera, confio no veure’l.
El seu personatge està casat amb un home i la seva ànima bessona resultarà ser una dona…
La sèrie integra molt bé que és igual la teva orientació sexual o la raça, que tant fa qui siguis, d’on siguis, com siguis... La teva ànima bessona pot ser qualsevol. Això m’agrada molt. Al meu episodi som un matrimoni ben avingut i feliç, amb una relació oberta, que quan apareix aquesta soulmate veu trontollar el seu món, però acceptem el fet que sigui una dona, la qual cosa em sembla molt interessant. Perquè potser si existís aquesta prova ens passarien coses com aquesta.
La Laia Costa es faria aquesta prova, si existís?
Tinc la sensació que si fos infeliç me la faria de seguida, perquè és com una eina per buscar aquesta felicitat. I si fos feliç no me la faria. Crec que és una reacció que tindríem tots. La sèrie planteja les dues opcions i t’adones que tot no és blanc o negre, hi ha un munt de grisos pel mig, tinguis el context que tinguis.
Vostè és més de pensar en el futur, de viure el present o de mirar el passat?
Soc més de mirar cap al futur. Avui dia es molt difícil no fer-ho, perquè vivim en una societat que ho promou. I penso que ens costa més viure el present. Fa poc he començat a meditar i estic fent una mica d’esforç per viure més en el present que en el futur. Trobo que la pandèmia ens està obligant a estar més en el present, tot i que d’una manera molt incòmoda i dolorosa. No és la millor manera de voler estar en el present, però és la que ens ha tocat. I potser en podem treure alguna cosa bona, d’aquest desastre.
Viu a Miami des de fa uns anys.
Volia canalitzar la seva trajectòria professional fora d’Espanya?
No vaig venir aquí per aquest motiu. La meva trajectòria professional va canviar quan Victoria va tenir aquell gran ressó internacional ara fa cinc anys. Des de llavors m’han entrat a l’agenda més projectes de fora d’Espanya que de dins. Vaig venir als Estats Units per un tema de feina de la meva parella, però no per una decisió de fer carrera des d’aquí. Avui dia, tal com està el planeta, has de tenir molta flexibilitat física i mental per acceptar que la feina et porta on et porta i que sovint has de fer les maletes. I a mi em dol, perquè amb la situació complicada actual que vivim soc lluny dels meus pares i dels meus amics. Així doncs, malgrat que al principi venir aquí podia tenir l’avantatge de l’aventura, ara trobo molt a faltar casa.
Té la sensació que a Espanya encara no se la coneix prou?
No, perquè ser coneguda o no és un concepte irrellevant. Fins ara he tingut feina, he fet projectes que m’han agradat i sí que sento que tinc moltes opcions a Espanya, però senzillament encara no les he pogut fer. Vaig rodar Foodie love en bona part a Barcelona, i l’episodi de Soulmates, tot i ser una sèrie nord-americana, es va rodar a Madrid. Sento amor per la indústria i sento que la indústria m’estima.
I això que vostè anava per a jugadora de bàsquet...
Sí, però soc molt baixeta [riu]. Vaig jugar de base des dels 6 anys fins als 23. Era la meva passió i hi vaig trobar les meves amigues de tota la vida. Va ser un accident preciós arribar a aquesta professió... I un cop va passar, vaig decidir continuar-hi i m’ha anat molt bé. També crec que ha estat una sort entrar en aquesta indústria complicada ja sent una dona adulta, sobretot a l’hora de saber com prendre’m les coses. Per mi, el bàsquet m’ha ensenyat més que la universitat en alguns valors que són lliçons de vida, com ara el treball en equip, ser conscient que si no t’entrenes bé no jugues...
L’actriu catalana participa en la sèrie ‘Soulmates’, que explora un futur en què és possible conèixer l’ànima bessona mitjançant una prova científica