El filtre polític de les sèries
Que la política alimenti la ficció televisiva és coherent amb el fet que els polítics actuïn com a personatges televisius. Per desgràcia, ha acabat la sèrie Roadkill (Movistar+), que té la insòlita virtut de ser massa curta. Tant de bo hi hagi segona temporada perquè m’agradaria seguir la peripècia del polític interpretat per un Hugh Laurie que continua sumant papers memorables (des de House a Chance passant per El infiltrado). L’encant del polític que interpreta a Roadkill és que troba l’equilibri entre la vocació, la corrupció i el costat obscur de la vida privada. És un acte de realisme: potser convindria acceptar les contradiccions dels polítics en comptes d’exigir-los rectituds que, com a electors, no estem disposats a assumir.
ISLÀNDIA. La proposta de la sèrie islandesa The minister és provocadora. Només n’he vist el primer capítol però promet. Sinopsi: en un debat electoral, el líder del Partit per la Independència improvisa una proposta audaç. Si guanya les eleccions, diu, només formarà govern si la participació arriba al 90%. L’expectació per la política es dispara i la nit de les eleccions acaba sent més important la dada de participació que les sigles guanyadores. Resultat: guanya el Partit per la Independència però la participació es queda a unes dècimes del 90%. Com a punt de partida, és una situació fascinant però hi hem d’afegir l’altre element que marcarà, segur, el desenllaç: resulta que la conducta del candidat és extravagant i l’espectador sospita que no té la salut mental òptima per governar un país. Igual que a Roadkill, però per altres raons, se’ns planteja si els polítics de talent i de vida poc convencional poden ser tant o més eficaços que els altres.
BÈLGICA. Exemple de polítics convencionals: els de la sèrie belga Parlement (Filmin). Retrata les entranyes del Parlament Europeu i segueix les peripècies d’una colla de funcionaris que conviden l’espectador a abraçar l’euroescepticisme crònic. Com a comèdia, no acaba de fer riure però sí que té una intenció molt crítica amb el sistema. A més a més, està prou documentada per retratar l’absurditat de molts mecanismes de negociació i gestió. Com a element pintoresc, hi apareixen independentistes catalans. En un dels plens (o de les comissions, ja m’he fet un embolic), un europarlamentari català independentista s’aixeca i comença a recitar la lletra de L’estaca. Podria semblar una situació al·lucinògena però és tristament versemblant.
DINAMARCA. Sobre els abismes entre la conducta pública i privada dels polítics hi ha una escena magistral a la gran pel·lícula danesa Druk, premiada a l’últim festival de Sant Sebastià. Madds Mikelsen interpreta un professor en crisi que troba en l’alcohol la motivació per treballar amb més ganes. Un dia proposa un joc als seus alumnes, habitualment passius. Els explica per sobre la biografia i els hàbits de tres personatges de la història sense dir-los qui són. Dos són alcohòlics, colèrics, faldillers i dèspotes. L’altre és abstemi, endreçat, obedient i fidel. Mikelsen pregunta als alumnes a qui votarien i tots voten l’abstemi. Els altres dos eren Churchill i Roosevelt. L’abstemi era Hitler.