Vilarasau i Bosch s’enfronten en escena als límits de la tolerància
Protagonitzen a La Villarroel la incòmoda ‘La cabra o qui és Sylvia?’
En Martin és un prestigiós arquitecte que acaba de guanyar el premi Pritzker, el Nobel de la seva disciplina. S’ho passa bé amb la seva dona, Stevie, amb diàlegs enginyosos i bromes còmplices: semblen una parella perfecta. Però aquesta vida es trenca a trossos quan en Martin confessa a l’Stevie que està bojament enamorat de la Sylvia. I la Sylvia és... una cabra. És La cabra o qui és Sylvia?, tot un clàssic del teatre contemporani obra d’Edward Albee –autor de Qui té por de Virginia Woolf?– i que Josep Maria Pou va estrenar el 2005 a Espanya amb un èxit monumental. Una obra sobre la falsa moral, la hipocresia i els límits de la tolerància que 15 anys després torna als escenaris, a La Villarroel, protagonitzada per dos actors que són matrimoni en la vida real: Jordi Bosch i Emma Vilarasau.
Iván Morales, el director del nou muntatge, assenyala que la clau de l’èxit global d’aquesta obra és que “està construïda amb totes les eines del teatre popular però que alhora, i aquí hi ha la seva
L’obra d’Albee qüestiona les falses morals amb un marit que s’enamora bojament... d’una cabra
bellesa i la seva complexitat, lliura al públic una reflexió existencialista”. “Es pregunta sobre temes molt complexos i perillosos a través d’una obra popular disfressada de comèdia. És una mirada sobre el món molt crítica i, fins i tot, amb ganes de fer mal al públic. És una peça amb uns personatges que invoquen què fem amb el desig, què hem d’amagar perquè el món ens validi, ens accepti. Perquè tothom, en el fons, té la seva Sylvia”, remarca el director. I afirma que Albee –mort el 2016– “va ser molt valent quan va fer el text i intel·ligent ficant-hi a dins un cavall de Troia que et posa un mirall”. I apunta que són “personatges riquíssims i que podem veure les seves complexitats secretes i preguntar-nos sobre la nostra pròpia ànima i com ens relacionem amb el nostre desig”.
Bosch assenyala que “Albee és molt gran; llança un ham que no ens acabarem mai. Espero veure l’obra tres o quatre vegades més abans de morir, i no haurem solucionat el que planteja”. Vilarasau explica que després d’aquests “mesos duríssims” se sent “feliç de tornar a trepitjar un escenari, de tenir l’oportunitat de tenir el públic al davant”, i sobre l’obra destaca que “Albee planteja on són els límits de la tolerància”. “I fent l’obra pensava que els límits són en el que entens; on ja no entens deixes de ser tolerant. Aquí es planteja una cosa que no entén ningú, i es pregunta on és la tolerància que tots diem que tenim. Una cosa que no pot passar, però que passa. I la qüestió és per què continuem negant les coses que passen, per què no hi fem llum, per què continuen amagades. Posem-les sobre la taula, valoremles”, diu. I conclou que “en aquest moment que desafortunadament hi ha sectors de la societat que promouen més intolerància són necessaris textos tan bèsties i lliures com el d’Albee”.