Persistència i resistència
De sobte, Alejandro Palomas amolla: “Ara faria un Shackleton i me n’aniria d’aventures. Sento que em falta sentir-me lliure del tot, encara que sigui cinc minuts de la meva vida. Em passo hores a internet buscant boscos en venda, el meu somni és desaparèixer en un bosc”. I conclou: “Odio ser novetat”. A l’altra finestra de l’Instagram de l’ACEC, Álvaro Colomer li respon que això forma part del joc editorial. Però Palomas acaba de dir que es planteja deixar d’escriure, perquè ha viscut 53 anys intentant arribar fins aquí, i ja hi és. Al xat dels (¿com es diuen les persones que segueixen les presentacions virtuals?, ¿usuaris?, ¿internautes?, ¿seguidors?) hi ha una commoció de nos escrits en majúscules i emoticones tristes i horroritzades. Palomas s’explica: “No tinc res més a descobrir en aquest format. Ja és un territori conegut; sé què és una pàgina en blanc i sé com omplir-la. El problema és que no sé fer res més”.
Fa unes setmanes, Flavia Company deia trobar-se en un punt similar, i per això ara signa els seus llibres amb el nom dels personatges que ha creat. Ella se’n va anar a fer la volta al món. I per a Palomas ha estat essencial un viatge a la Terra de Foc a l’hora d’escriure el poemari Una flor (Letraversal). Està dedicat a la seva amiga l’editora Belén Bermejo, que va morir fa uns mesos, i a les bibliotecàries i floristes, professions de la seva tia i la seva mare, respectivament. Explica que de petit s’asseia a la rebotiga a treure espines de les roses, al carrer Sant Elies, i escoltava les converses de les dones de la família. No va tenir peluixos, sinó que portava a tot arreu El pingüino Pondus, llibre que encara l’acompanya. Fa uns anys, va conèixer una pingüinòloga a Alacant, i viatjaren junts a una reserva de pingüins reial. També s’hi apuntaren dues productores valencianes per fer un documental que es titularà Vínculo.
Amb La flor, Palomas ha tengut la sensació que escrivia poesia de debò, diu: “Soc jo; abans no era jo, era el meu cap. El que feia abans era una preparatòria per a un poeta que no gosava ser; era veu, plantejament. Ara això esdevé pell i la resposta a tots aquests anys de recerca”. El xat s’omple de cors i ell conclou: “Jo soc això i ho soc de veritat, és el missatge que vull transmetre”.
Dimarts intent connectar-me a la presentació de L’art de persistir, del divulgador científic David Bueno, però Zoom indica que hi ha cent persones connectades, i no se n’accepten més. Veig la gravació l’endemà. Al començament és una mica caos, perquè alguns no han apagat el micro, i se senten xiuxicions uejos, estossecs, algun frec. Cada cop que hi ha un soroll, qui l’emet surt en primer pla.
Publicat per Ara Llibres, aquest és un viatge a les profunditats del cervell, “un dels grans misteris de la biologia que ens queden per resoldre”, segons l’escriptor, metge i investigador Salvador Macip, que condueix l’acte. Bueno explica que se li va ocórrer escriure el llibre el primer dia de confinament, quan la gent cantava Resistiré als balcons. La lletra li va semblar horrible: “Soportaré los golpes”, canta el Dúo Dinámico. Però, ¿cal aguantar els cops, o és millor fer alguna cosa per evitar que ens els donin i així tirar endavant? Per Bueno, resistir és quedar-se quiet (ara que tothom parla de The queen’s gambit, als escacs seria enrocar), i esperar que passi el xàfec. El problema és que, com que vivim en un món canviant, quedar-se quiet és quedar-se enrere. En canvi, persistir és tenir un objectiu. Es podrà assolir o no, però aquesta meta activa la motivació i l’optimisme. “Aquí hi ha la diferència, cosa que no vol dir que hi hagi un dualisme; la persistència inclou resistència –explica–. Sense un objectiu que ens impulsi, el risc de quedar-nos despenjats és massa gran”.
Sobre la importància de la persistència en la lluita pels drets de les dones tracta Drets fràgils (Edi62/Octaedro), de Gemma Lienas, “l’autobiografia d’una generació en què es fa molt explícit que el personal és polític”, introdueix Najat el Hachmi. Agraeix l’autora que hagi condensat un llegat de coneixements feministes que no sempre es transmet, i ho treni amb la seva experiència personal, amb què moltes persones poden sentirse identificades. Lienas volia explicar que aquests drets que sovint es donen per suposats i es consideren naturals en realitat són molt recents i fràgils. No volia oferir una mirada individual, sinó el de totes les dones com a col·lectiu.
Recorda que, a finals dels setanta a Espanya, els anticonceptius necessitaven recepta i un carnet que acreditàs la majoria d’edat: “L’excusa era regular la menstruació, i en comprar-los et miraven malament”, explica. Llavors la violència masclista no es veia, perquè tothom acceptava que el que passava a casa es quedava a casa. “Fins a la Constitució del 78, no vàrem tenir la primera llei igualitària, la qual cosa no vol dir que avui hi hagi una mentalitat igualitària”, diu. El xat s’ha omplert de trols que les insulten perquè parlen en català, amenacen de boicotejar el compte de la Casa del Llibre i fer-li unfollow, però ningú se’n va. De fet, dos –¿usuaris?, ¿internautes?, ¿seguidors?– es posen a xerrar de les seves coses, com on varen néixer, on viuen, i això.
David Bueno viatja a les profunditats del cervell, “un dels grans misteris de la biologia per resoldre”