Gràcies, Pelusa!

Els articles que comences a escriure sense saber com s’acabaran sempre són millors que els que segueixen fil per randa un pla establert. El lector agraeix assistir al procés de construcció del significat, que li agafis la mà i, junts, camineu per l’estret viarany que va descobrint el sentit. L’artista a qui has vist créixer damunt l’escenari, l’esportista a qui has vist madurar, corregir els seus errors, o fracassar en l’intent de corregir-los, a qui has vist caure en paranys més o menys previsibles i després lluitar per sortir-se’n, a qui has vist perdre abans i després d’haver vençut, gaudeix més del nostre afecte que no pas aquell que es presenta net i polit, que no cau ni s’embruta ni perd ni es despentina. El soroll, els silencis, fins i tot les imprecisions, formen part indestriable de magnífiques peces musicals. Els grans himnes han de incloure la lluita, el camí ple d’entrebancs i de tenebres i la por del fracàs, per tal que s’entengui millor allò que celebren. Tot significat ens produeix més impacte quan incorpora el vertigen d’allò que no té forma ni sentit. Per això és tan meravellós veure futbol, també. Perquè veus en directe com vint-i-dos afanyats esportistes, a còpia de passades i de regatejos, de corregudes malaguanyades, d’imprecisions exasperants, de rebots inoportuns, intenten erigir impossibles castells de cartes, un després de l’altre, amb tossuderia i fins a l’avorriment, si cal, fins al més absolut dels tedis d’una tarda d’estiu, a quaranta graus, per exemple…

Llavors, de sobte, com del no-res, emergeix una fràgil concatenació de gestos exactes amb el ritme precís. El crac, com el surfista que llisca damunt l’onada que ha estat esperant,

L’entrenador de la selecció rival era Bobby Robson, i va saber encaixar la derrota amb una elegància exquisida

per fi té l’oportunitat de posar en joc les seves aptituds. La nostra atenció, fins llavors endormiscada, dona pas a un estat d’alerta creixent, a mesura que li veiem harmonitzar les accions amb el context i anticipar tots i cadascun dels obstacles que se li presenten. Era l’estiu de 1986 i jo només tenia 14 anys. Des dels 11 m’havia passat un fotimer de partits esperant que aquell jugador, que coneixia millor que ningú tots i cadascun dels angles secrets de la pilota, es recuperés, primer d’una hepatitis i després d’una lesió, per mostrar al món de què era capaç. Intuïa, com tothom que li havia vist fer coses increïbles, que si s’esqueien les circumstàncies, podria fer l’inimaginable. Ho va fer en un partit contra Anglaterra, al Mundial de Mèxic, després d’haver marcat un gol amb la mà. L’entrenador de la selecció rival era Bobby Robson, i va saber encaixar la derrota amb una elegància exquisida: “D’acord, el primer ha estat amb la mà. Però el segon ha valgut per dos”.