La família italiana de Diego
Els Vignati, que van cuidar Maradona a Nàpols, presumeixen de relíquies
És senzill localitzar la residència de la família Vignati entre els carrers atrotinats de Secondigliano. En aquesta perifèria napolitana, un dels enclavaments de la Camorra, mercat de contraban de drogues i considerat un dels suburbis més perillosos d’Europa, hi ha un edifici amb una pintada enorme amb la cara de Diego Armando Maradona. Aquí hi viu, encara, la senyora Lucia Rispoli, que va tenir onze fills i una habilitat als fogons que va enamorar el Pelusa. Expliquen que una vegada la Lucia va anar a cuinar a casa d’una cosina seva, el marit de la qual havia convidat Maradona a taula. Va quedar encisat de la pasta napolitana que va preparar i des d’aleshores es va convertir en la “governanta” dels Maradona a Nàpols.
Saverio Silvio Vignati, el marit de la senyora Lucia, va treballar durant 35 anys custodiant els vestidors a San Paolo. Quan plovia s’acostumaven a inundar, i un dia van substituir els bancs on es canviaven els futbolistes, de manera que va decidir emportar-se el de Maradona a casa. Avui és un dels tresors del reliquiari que un dels seus fills, en Massimo, té al soterrani. “Va néixer a l’Argentina, però era un napolità”, assegura Massimo Vignati dins de la particular col·lecció. Quan va morir el seu pare, el 2006, va decidir fundar una associació amb el seu nom i crear el que diu que és un museu però que en realitat és una habitació fosca i un passadís ple d’objectes de Maradona que la família que es va desviure per les atencions de l’estrella va acumular durant anys. En Massimo mostra amb orgull una còpia del contracte pel qual el Nàpols va comprar el davanter al Barça. També ensenya una bota de l’argentí, pilotes i samarretes signades i una col·lecció de fotografies que demostren l’afecte mutu que es professaven. El reliquiari és un altre punt de peregrinació per als seguidors del Pibe de Oro a Nàpols i al món.
Quant valdria, tot això? “Són records regalats a mi, a la meva família o als meus germans, coses que ens va anar deixant de mica en mica. Aquest museu va néixer després de la mort del meu pare, que ho tenia tot a l’estadi San Paolo. Vam decidir endur-nosho tot per seguretat”, promet. Jura que no guanya ni un euro amb tot això i que les donacions que recopila van a un hospital infantil. “Era un home senzill, li agradaven els espaguetis amb tomàquet o amb cloïsses, només plats napolitans”, explica a les portes de l’edifici en Salvatore, el cinquè dels fills de la senyora Lucia. A Maradona li agradaven especialment les freselle (torrades napolitanes) i la macedònia. La cuinera no vol ni baixar a parlar amb la premsa. Encara no s’ha recuperat de la notícia de la mort de la llegenda del futbol. “Per a mi era un germà. Vols saber el que se sent quan perds un fill? Ves a veure la meva mare”, assegura en Salvatore. Ell era un adolescent que de tant en tant anava a casa de Maradona amb la mare i li penjava algun quadre. Després en presumia a l’escola. Avui fa d’electricista en un hospital. Gairebé tots els Vignati van acabar, d’una manera o altra, relacionats amb Maradona. La seva filla Raffaella era la mainadera de les dues filles que va tenir amb Claudia Villafañe: la Dalma i la Giannina. Quan va fer 18 anys el futbolista va anar per sorpresa a l’humil domicili al carrer Scipione Capece de Secondigliano per celebrar el seu aniversari. Va fer unes passades al passadís amb el fill més petit de tots. Quan va sortir el veïnat va embogir. Anys més tard la mainadera es va casar i va anar de lluna de mel a l’Argentina, “obsequi de Maradona”. Els records amb ell no s’acaben mai. El més recent, una fotografia emocionant de l’última vegada que va abraçar la senyora Lucia en una festa al restaurant de l’excapità Giuseppe Bruscolotti. La família italiana de Diego no l’oblida.
A LA PERIFÈRIA DE SECONDIGLIANO Un dels fills ha creat una mena de museu on fins i tot exposa el seu banc del vestidor