El diable de les fusions
Una cinquantena d’alts executius del Sabadell es va reunir ahir a la seu barcelonina del banc, l’espigada torre blanc-inegra de l’avinguda Diagonal amb Balmes, per valorar la situació després del fracàs de la fusió amb el BBVA. Els assistents es van trobar amb un ambient que combinava la preocupació per la reacció als mercats a l’anunci, amb la convicció que la millor alternativa per a l’entitat catalana és continuar en solitari. Aquest va ser el to del missatge transmès pel president, Josep Oliu, i el conseller delegat, Jaume Guardiola, i assumit pels directius. Els dos màxims responsables del banc van destacar tanmateix que l’acció es mantenia per sobre del preu d’abans de la fusió.
No va ser aquest l’únic àmbit en el qual la ruptura es va acollir amb certa esperança i marcat optimisme. Algunes organitzacions empresarials van respirar alleujades per la perspectiva que el mercat espanyol no quedés tancada a tres grans operadors (CaixaBank-Bankia, Santander i BBVA-Sabadell). Les pimes, sempre les més afectades per aquests processos de concentració, són aquella classe de clients que volen disposar de força finestretes bancàries per aconseguir finançament barat i flexible. I ja se sap que el Sabadell
és un dels bancs de referència en aquest àmbit. El teixit empresarial català prefereix també tenir seus bancàries a prop.
Les fusions les carrega el diable. Malgrat que puguin ser raonables des de la lògica econòmica de la concentració i la recerca de beneficis, o per evitar mals majors en èpoques de crisi, sempre provoquen incomptables mals de cap. Si surten bé, esquitxen de cadàvers professionals les sales de reunions, principalment de membres dels equips executius de l’entitat absorbida o més feble.
I si surten malament, perquè no es concreten, com en el cas del banc basc i el vallesà, també desfermen tempestes. En primer lloc, perquè als reguladors, siguin els del Banc d’Espanya o del Banc Central Europeu, aquestes coses no els agraden gens ni mica, en absolut. Ara, als banquers els toca escoltar això tan desagradable de “ja us ho vam dir, la cosa no era madura com perquè se sabés, aquella negociació no s’havia d’haver filtrat tan aviat, no heu gestionat bé els temps”.
També perquè obliguen a donar mil explicacions als mercats, suspicaços sempre; però més després d’una marxa enrere com la d’ahir. El sector bancari viu molt castigat en borsa, resultat dels baixos tipus d’interès, els estrets marges, les pressions regulatòries i, al final, l’escassetat de beneficis.
Per bé que, en aquest cas, el tomb del procés de fusió es produeix quan sembla haver-se deixat enrere el pitjor de la pandèmia. L’economia emet indicacions d’haver-se estabilitzat en un terreny d’activitat que ja no s’enfonsarà més. Tot i que les dades no són encara bones, la segona onada de la pandèmia està sent molt menys depressiva que la primera. I, sobretot, el gran canvi és la perspectiva de la disponibilitat de vacunes, que dibuixa un horitzó de sortida i superació clar.
Les eleccions als EUA han aclarit bastant el panorama. En l’àmbit de la política internacional, Europa torna a ser un referent per a l’administració dels Estats Units i aventures com les
Oliu i Guardiola es van reunir ahir amb una cinquantena de directius; el missatge, seguir independents
El trencament té lloc en un context de progressiva baixada de l’impacte del virus en l’activitat econòmica
del Brexit no agraden gens al futur inquilí de la Casa Blanca, Joe Biden.
Un escenari estratègic que hauria de millorar les perspectives de la inversió menys valorada del Sabadell, el TSB. Oliu ja ha anunciat que, en el nou horitzó que s’obre després de descartar-se la fusió amb el BBVA, la venda d’aquella entitat és una de les prioritats.
En el mercat espanyol continuen operant un bon nombre d’entitats de diverses mides amb nivells de solidesa, solvència i rendibilitat iguals o superiors als dels tres grans abans esmentats. Les apostes de futur a la banca continuen obertes.