FUGIDA A LES CANÀRIES
Gira pels ports de partida de l’última onada d’immigració africana
Si s’observés des del cel, el poble pesquer de Kayar tindria mil índexs de colors assenyalant al mar. I no és bon senyal. Són gairebé les onze del matí i a la platja d’aquesta ciutat de 28.000 habitants al nord de Dakar, una llengua de sorra blanca que es perd en l’horitzó, més de 1.300 cayucos dormen sobre la sorra amb la proa apuntant a l’oceà. Alguna cosa va malament. A Abdou Fall, de 42 anys i que va néixer pescador, se l’emporten els dimonis. “Aquest matí han sortit 800 barques i hem tornat amb un grapat de peixos. Res! Entre el vent i que els vaixells estrangers ens roben el peix, és desesperant”. A la vora del mar, una vintena de joves estira d’una corda lligada a una gran barca per fer-la girar. L’Abodu s’acosta resolt. “Ja veuràs”, diu i es dirigeix a ells. “Sabeu d’on és aquest? (m’assenyala)... d’Espanya!”. La paraula provoca un enrenou. “Jo hi aniré el primer!”, diu un noi amb la samarreta marró i el símbol de Nike al pit. “Jo el segon”, s’anima un altre. “Jo el tercer”, criden dos alhora. Tots criden festius, aixequen la mà i salten. Quan acaba el xivarri, un altre noi amb una gorra de llana vermella i negra que es presenta com Ibrahima Diallo m’aparta, més seriós. “Jo hi aniré el primer, t’ho asseguro, el Senegal no va bé. Ens veiem a les Canàries!, quan arribi et truco i m’ajudes, val?”.
Tot i que l’Organització Internacional de les Migracions ha registrat 511 morts des de començament d’any, la xifra real és probablement molt superior: a causa del vent i els corrents, el risc de morir a la ruta canària és sis vegades més alta que a la ruta per la Mediterrània. “Sé que és arriscat –accepta l’Ibrahima– però aquí no hi ha res”.
Kayar és un de la dotzena de punts de sortida de l’est de l’Àfrica cap a les Canàries. Per tota la costa africana milers de joves somien afegir-se als gairebé 20.000 africans que han arribat per mar aquest any a les illes espanyoles majoritàriament des del Senegal, Mauritània, el Sàhara Occidental i el Marroc. La xifra marca un rècord històric i confirma una crisi migratòria provocada en bona mesura pel brutal impacte en les economies locals de la pandèmia de la Covid-19 i per l’espoli dels recursos del mar per part de vaixells industrials xinesos, turcs, coreans i europeus. Per al senegalès Abdoulaye Ndiaye, responsable d’oceans de Greenpeace, als gairebé 200 vaixells amb bandera internacional que pesquen de manera massiva al litoral africà i desenes més de “senegalitzats”, és a dir de propietat estrangera però que han aconseguit permisos com si fossin locals, cal sumar-hi noves fàbriques de farina i oli de peix. “Durant l’última dècada s’han construït 50 indústries d’aquesta mena que buiden les costes encara més i que a més s’exporten cap a Àsia o Europa com a aliment de peixos de piscifactories, de bestiar o fins i tot de mascotes o peixos d’aquari”.
Les xifres de les arribades a les Canàries des de l’estiu han fet saltar totes les costures en una de les fronteres més desiguals del món. Si el gener del 2019 la mitjana de migrants que arribaven a l’arxipèlag des de l’est africà era de dos al dia, en la primera quinzena d’aquest mes va ser 360 persones diàries. El canari Txema Santana, de la Comissió d’Ajuda al Refugiat, creu que la pandèmia és darrere de la situació actual. “Des del setembre de l’any passat fins a l’agost vam veure un augment de les arribades de desplaçats per motius econòmics o lligada al conflicte del Sahel; des de l’estiu són més els qui s’han vist afectats pel cop econòmic de la Covid-19, el tancament de fronteres i la caiguda del turisme, especialment marroquins”. La reactivació de la ruta Canària també és producte d’un efecte dòmino. A l’augment de la vigilància a la ruta central de la Mediterrània, unida a la perillositat del desert i la crueltat de les màfies líbies, s’hi ha afegit al tancament de la frontera nord del Marroc, que ha disparat els preus de les rutes clandestines: ara creuar l’estret costa fins a 3.000 euros. L’alternativa per a molts ha estat girar la vista cap a les Canàries.
Al seu despatx del consell local de pesca artesanal de Kayar, un edifici color crema on la sorra es cola pels passadissos, el coordinador Mor Mbengue parla d’una empenta cap al precipici a milers de famílies sense xarxa. Tot i que oficialment el Senegal ha patit 16.000 positius i tot just 333 morts des de l’inici de la pandèmia, el bloqueig comercial durant el confinament ha estat una condemna. “La prohibició de moure’s va aturar el comerç de peix i altres aliments, per descomptat
Així és el poble pesquer de Kayar, al nord de Dakar, un dels punts de sortida de la migració cap a les Canàries
que això n’ha portat molts a migrar”. Segons les seves dades, almenys 200 veïns de la localitat han arribat a les Canàries aquest any, però amb l’augment de les patrulles policials molts prefereixen sortir des d’altres platges com Mbour o Saint Louis, encara més extenses i més difícils de controlar. Segons Mbengue, l’onada migratòria va per llarg. “No trobaràs aquí cap pescador que no se’n vulgui anar”, avisa.
Els informes econòmics d’organismes internacionals també adverteixen que augmenta la desigualtat. La setmana passada, un estudi d’Unicef va assenyalar que la recessió econòmica del continent derivada de la Covid-19 deixarà en l’extrema pobresa 50 milions d’africans. A més, la crisi econòmica a Europa causada pel virus també ha eliminat en bona mesura la tramesa de salvavides des de lluny: segons el Banc Mundial, les remeses cap a l’Àfrica van descendir durant la pandèmia un 21%.
Per als qui han tornat, no és fàcil convèncer els seus amics de no intentar el salt. Khoy Lo, que va arribar a Espanya durant la crisi dels cayucos del 2006, va tornar el 2014 amb un record amarg. “No tornaria a pujar en una pastera –explica en espanyol amb accent sevillà– ni de conya, és molt perillós. Jo pensava que em moria allà”. Però el seu missatge no cala entre els pescadors més joves de Kayar. “Els dic que no val la pena, però no em volen escoltar. La veritat és que últimament em pregunten més. Noto que molts se’n volen anar”.
En un extrem de la platja, al costat de la fàbrica artesanal de
cayucos i assegut a la vora d’una embarcació, de cara al mar, Abdu Koly és dels pocs que porta mascareta a tot el poble. Té 60 anys, diu, i ha de cuidar-se. Parla amb to reposat però de seguida treu la tristesa. L’any passat, el seu nebot Bubackar Dio va morir al mar. “Sabia que volia anar a Espanya i li vaig insistir perquè no ho fes, li vaig dir que no era bona idea, però no em va fer cas”. Per a Koly, la causa que els joves se’n vulguin anar no és la Covid-19. És la desesperança. “Nosaltres ja estàvem en crisi abans, el problema principal és que els joves no tenen esperança, aquesta és l’arrel de tot. Perquè la falta d’esperança és pitjor que morir”.
“Aquest matí 800 barques han capturat un grapat de peixos; els vaixells estrangers ens roben el peix”
Gairebé 20.000 africans han arribat per mar aquest any a les Canàries, empesos per la falta d’oportunitats
L’oncle d’un nàufrag diu que la raó perquè tants joves vulguin marxar del país només “és la desesperança”