“El futur Govern ha de tenir aliances més enllà de l’independentisme”
El vicepresident assegura que ERC s’entén millor amb el PSOE que amb el PSC d’Iceta Replica a Junts que “el no a tot no és una opció” i els desafia a trobar més bons acords
ERC ha pres aquesta setmana una decisió d’enorme transcendència a dos mesos i mig de les eleccions catalanes: donar suport als pressupostos de l’Estat i garantir així la legislatura del Govern de Pedro Sánchez. Pere Aragonès s’esforça en aquesta entrevista a explicar com es pot combinar l’objectiu de la independència, al que no renuncia, i el pragmatisme de governar el dia a dia d’una autonomia.
Per què ara sí i fa un any no van donar suport a uns pressupostos que van abocar Espanya a unes eleccions? No hi ha tanta diferència entre el que han pactat i l’oferta de fa un any.
Estem en un moment en què la gent està patint. No saben si podran obrir el seu negoci o si a la Setmana Santa podran viure sota el mateix sostre perquè potser ja no el poden pagar. No podíem abstenir-nos d’aconseguir els màxims recursos per a aquesta quotidianitat que està en risc. És la nostra obligació. La pandèmia social i econòmica és tant o més dura que la sanitària. Hem millorat la proposta inicial del Govern espanyol i hem situat alguns instruments com la gestió de l’ingrés mínim vital o millorat el capítol d’inversions. S’inclouen 450 milions per compensar la falta de finançament dels Mossos. I més: la Generalitat no era al Consorci de la Zona Franca i ara hi serem.
Tot això sona molt a la vella política de CiU, el peix al cove que vostès tant han criticat.
Enmig de la pandèmia més important de l’últim segle, amb la caiguda més gran del PIB de la nostra història, el no a tot no és una opció. Si algú està en disposició d’aconseguir un pacte millor, que ho faci. La nostra preocupació és la gent que pateix. Nosaltres, la independència la construïm partint de les esperances que podem donar amb les nostres decisions d’avui i no de les frustracions.
M’està dient que sense la pandèmia, la seva decisió hauria estat una altra?
És difícil saber-ho. La negociació hauria estat diferent i no sé si hauríem donat suport als pressupostos. Ciutadans no s’hauria posicionat com a alternativa a aquest acord. Si el conjunt de l’independentisme català hagués anat de costat per negociar, els resultats haurien estat millors. Però creiem que decidir que no importa el present partint d’un futur que hem d’aconseguir, no és una opció. Ens mirem Escòcia. Allà van aconseguir un referèndum, i avui és un referent per a tots els governs progressistes d’Europa.
Aquesta nova política significa que el Govern tornarà al Consell de Política Fiscal i Financera?
No hem deixat d’assistir-hi mai. Jo hi vaig ser com a secretari d’Economia quan Oriol Junqueras era conseller. Però els mecanismes de l’Estat autonòmic no funcionen. És un consell en el qual la majoria de vots sempre els té el ministre de torn. N’aconseguim més amb 13 diputats al Congrés que no pas assistint als 30 o 40 consells de política fiscal de la història.
Però vostè no hi anava últimament. Ara, hi assistiran?
Veurem si són per prendre decisions o no. El que no farem serà anarhi per ser convidats de pedra. Ara la nostra prioritat són els fons europeus. En l’acord que hem assolit hi figura que la Generalitat donarà la seva opinió abans que l’Estat presenti el pla amb totes les propostes de fons a Europa. Volem que al desembre la Generalitat presenti al Govern central els projectes tractors específics de Catalunya perquè siguin incorporats en la proposta que es presentarà a la Comissió Europea.
En aquestes eleccions, qui vulgui votar ERC, quina Esquerra estarà votant? La que arriba a acords com el de pressupost o a la que fins fa poc s’acomiadava al Congrés dient que se n’anava d’Espanya?
Votaran l’ERC que el proper any farà 90 anys d’història. Som l’ERC que va proclamar la República el 14 d’abril però que també defensava les 8 hores laborals durant els anys trenta. L’ERC que ens comprometem amb l’1-O i que defensem una educació per a tothom. L’objectiu de la independència no només el mantenim, sinó que creiem que només s’hi podrà arribar defensant les coses quotidianes. No és incompatible.
Vostès han entrat en una línia de pragmatisme. Al recent llibre d’Oriol Junqueras i Marta Rovira s’hi afirma: “Cal prioritzar governar bé per sobre del conflicte simbòlic. Hem d’oferir confiança que les institucions estan en bones mans”. Després dels últims esdeveniments, creu de debò que el Govern està en bones mans?
El Govern està en bones mans. Aquesta legislatura ha tingut per objectiu aixecar el 155. Hem vist una sentència de cent anys de presó per als que estan acusats d’haver fet possible l’1-O. Hem vist una pandèmia que ha trastocat governs de tota mena. I a l’Estat, hem vist una situació en la qual no eren capaços de formar govern. S’han aprovat a Catalunya uns pressupostos i a l’Estat, encara no. Això
“Ens entenem millor amb el PSOE que amb el PSC”
PAPER A MADRID “Aconseguim més amb 13 diputats que assistint a la reunió del Consell Fiscal”
SOBIRANISME “A la independència només s’hi podrà arribar defensant les coses quotidianes”
NEGOCIACIÓ “Ens donen 400 milions més per als Mossos i entrem al Consorci de la Zona Franca”
JUNTS “El no a tot no és una opció; si algú pot aconseguir un pacte més bo, que ho faci”
INDULTS “No ens oposarem a cap proposta que alleugereixi el dolor dels represaliats”
SENSE ALIANÇA AMB EL PSC “ERC es troba als antípodes de Miquel Iceta; no hi ha acord possible”
CONTINUÏTAT D’EL HOMRANI “Les dificultats cal encarar-les; seria censurable si no les corregíssim”
s’aconsegueix gràcies a la nostra voluntat d’aconseguir grans aliances: des de Junts als comuns, amb ERC com a ròtula.
No em negarà que en aquesta legislatura hi ha hagut molt de soroll, divisió interna, problemes de gestió... com convencerà el ciutadà que a partir del 14 de febrer això ja no passarà?
Nosaltres demanem el suport de la ciutadania per poder liderar el Govern i fer replicable l’acord de pressupostos a Catalunya a d’altres àmbits de la governança del país. També som els que hem aconseguit que el Govern espanyol s’assegui en una taula de negociació en què, com a mínim, han hagut d’escoltar formalment la defensa del dret a l’autodeterminació i l’amnistia. Necessitem que ERC lideri el país per continuar avançant. Ara ho fem com a segon partit del Govern. Sense ERC, aquesta taula no hauria existit. De res no serveix la bandera més lliure del món si la gent no té garantit el pa i el sostre. Les dues coses alhora són compatibles.
Expliqui això als autònoms que han tingut tants problemes per demanar un ajut. Avui la
imatge del Govern està tocada. Estem assumint les responsabilitats que hauria d’assumir un Estat independent. El cas dels autònoms és paradigmàtic: l’Estat els ha apujat de cop la quota i els ha cobrat aquest mes d’octubre. ERC ha aconseguit una moratòria dels propers tres mesos. Aquest ajut que va ser concebut com d’emergència s’ha vist clarament que era insuficient. Ara anirem a una ajuda universal per als autònoms que compleixin els requisits. Però aquest ajut l’ofereix la Generalitat perquè no ho fa l’Estat. Per això volem la independència. Estem donant respostes perquè l’Estat no les dona.
En la gestió de la pandèmia als geriàtrics no han donat mostres de gran habilitat si tinguessin la potestat de governar un Estat. Costa d’entendre que el conseller El Homrani no hagi dimitit. Quan hi ha dificultats el que cal fer és encarar-les. La qüestió de les residències ha passat a bona part d’Europa. El censurable seria no haver corregit quan la resposta als problemes ha estat insuficient. En aquesta segona onada la mortalitat ha estat molt inferior a l’anterior i no ens hem hagut de confinar a casa. Al juliol, tothom deia que no es podrien obrir les escoles i han obert. I vam arribar al pic de 80.000 membres de la comunitat educativa que estaven confinats i ara en tenim 20.000. És un èxit dels docents, les famílies i els alumnes, però també del conseller Bargalló i del Govern. Tots els que tenim responsabilitats de govern ens hem de mirar aquesta pandèmia amb molta humilitat.
Què li diria als qui li retreuen que no té carisma?
Que es fixin en els fets. Jo no soc de la política espectacle. M’agraden més els fets i crec que així s’avança. El meu compromís polític, des que era un adolescent, és la defensa de la independència i ho faig a ERC, sempre tenint molt clar que ha de servir per assolir la justícia social. Fa molts anys que estem treballant en aquests àmbits. A qui dubti d’això, que miri els fets.
Potser li hauria anat bé a la seva imatge que ERC hagués fet primàries.
Es va obrir un procés per a aquesragall tes primàries i em sento honorat i un punt emocionat que més de 2.300 militants hagin avalat la meva candidatura. No hi ha hagut més companys que fessin el pas endavant. Si no, s’haurien fet primàries.
Si fem cas de les enquestes, a l’hora de governar necessitarien un company de viatge, amb qui se sent més còmode, amb Junts o amb PDECat?
Ells també han d’aclarir quin és el seu projecte, què els separa i què és el que els uneix. El pròxim Govern ha d’estar compromès amb la independència d’aquest país. Perquè ha d’afrontar una taula de negociació per defensar l’autodeterminació i l’amnistia ha de ser independentista, però també ha de poder establir aliances més enllà. Entre els comuns hi ha gent que defensa el dret a decidir, i també m’agradaria que sectors de la CUP puguin implicar-s’hi.
No cita els socialistes.
Tenim un problema amb el PSC. Aquell PSC amb el qual ens vam entendre ja no existeix. Els que defensen aquell PSC de Pasqual Maavui són a ERC. És el cas de l’Ernest Maragall, l’Elisenda Pérez, la Carolina Telechea o centenars de regidors. Estem als antípodes del PSC d’Iceta, no hi ha acord possible.
Sembla que són més a prop del PSOE que del PSC.
Sí, avui estem millor perquè el PSOE és un partit d’un altre país. I de vegades això fa que sigui més fàcil arribar a un punt d’acord. Malgrat que nosaltres som exigents i això ha provocat que una part del PSOE tingui problemes, alguns barons o Felipe González. Crec que el PSC vol aconseguir els vots de Ciutadans i això els fa abandonar consensos del catalanisme on abans hi eren.
Segons com sigui l’aritmètica parlamentària potser no ho haurien de descartar completament ....
Ho descartem totalment perquè no hi ha cap projecte compartit. El seu és incompatible amb el que defensem nosaltres.
La seva proposta d’harmonització fiscal per evitar que alguna comunitat, com la de Madrid, pugui abaixar els seus impostos, no suposa també limitar la capaci
tat d’autogovern de cada comunitat?
Quan a la UE es reclama un acord per posar un mínim a l’impost de societats per evitar les pràctiques del govern d’Irlanda o de Luxemburg semblants a paradisos fiscals, els Estats perden sobirania? No. Els estats el que fan és protegir la seva sobirania. La millor manera de protegir la nostra sobirania fiscal és fer que no hi hagi ningú que utilitzi el fet de ser capital d’un Estat per aconseguir un avantatge deslleial. Demanem que es faci amb la Comunitat de Madrid el que la UE ha fet amb Luxemburg. És probable que hi hagi forces polítiques que creguin que Catalunya ha de ser un paradís fiscal. Jo no ho vull. No estem demanant que es castigui la classe treballadora madrilenya, sinó que els rics que estan residint fiscalment a Madrid paguin el que toca.
El president valencià, Ximo Puig, s’ha lamentat que les relacions amb Catalunya no han estat en els últims anys tan bones com haurien de ser, creu que es pot obrir una entesa amb aquesta comunitat?
Ja ho hem començat a fer. He tingut ocasió de parlar diverses vegades amb Puig i podem col·laborar en molts àmbits d’interessos compartits. També amb la presidenta balear, Francina Armengol. Fa uns anys Pasqual Maragall va escriure en un article Madrid s’en va i anys més tard, el seu germà Ernest va fer una rèplica escrivint Adeu Madrid Estat. Doncs si Madrid vol marxar, que se’n vagi, però la riquesa produïda a Catalunya no se n’anirà a Madrid en forma d’evasió fiscal de les grans fortunes. I per a això cal atacar el paradís fiscal que és avui Madrid.
Però a part de criticar s’ha de construir.
Sí, esclar. Per això volem que Catalunya sigui el hub tecnològic del sud d’Europa. Necessitem instruments de política econòmica des d’aquí. Li he esmentat el Consorci de la Zona Franca. Queda l’aeroport, ja hi arribarem. L’ICF ha de ser un ICO modern. Necessitem els fons europeus. És la gran oportunitat per reconstruir el país. Hem patit des de fa molts anys Madrid com a megalòpolis i un projecte d’Estat espanyol que es basava només en l’èxit de Madrid. És el projecte del PP. El nostre és que Catalunya pugui tenir viabilitat pròpia i des del punt de vista econòmic necessitem ser més forts amb aliances amb altres territoris, no només el País Valencià o les Illes Balears. Per exemple, també l’Occitània.
Què s’ha fet malament a Catalunya per evitar aquesta segona onada de la pandèmia i com porta el malestar del sector de la restauració?
La segona onada s’ha produït a Catalunya i a la resta d’Europa. Avui bars i restaurants d’Alemanya estan tancats i a França no obriran fins a mitjans de gener. El nostre objectiu era aconseguir que els efectes sobre la vida de la gent fossin menors i el segon, no parar totalment l’activitat econòmica. Les xifres de contagi en la primera onada van arribar a 1.800 persones a les UCI i el pic d’aquesta ha estat de 600. Ara en tenim menys de 500. N’hem sortit millor que de la primera i que altres països d’Europa.
A Madrid també i sense tancar restaurants.
La gràfica de Catalunya és una V invertida que puja de cop i baixa de cop, la de Madrid és una U invertida, que baixa molt a poc a poc. En termes de mortalitat per població estem en una situació millor. Si no haguéssim decidit els tancaments, ara estaríem en un confinament total.
Sobre els presos, es parla d’indults, de reforma del Codi Penal. Què n’opina, i creu que pot produir-se alguna d’aquestes fórmules abans de les eleccions catalanes?
La proposta que fem és una llei d’amnistia. Perquè no es tracta només dels que estan empresonats avui sinó de totes les causes que continuen obertes. La solució és l’amnistia. De tota manera, no ens oposarem de cap manera a qualsevol proposta que alleugereixi el dolor dels represaliats.