Aquest mar que se’ns escapa
Vint-i-cinc anys després del Procés de Barcelona, que promovia la pau i la prosperitat comuna de les dues riberes, la Mediterrània està pitjor que mai
Sobre l’arrogància francesa s’han escrit llibres i estampat samarretes. És un lloc comú que gairebé ningú no discuteix, ni tan sols els francesos (en un sondeig del Pew Research Center del 2013 ells mateixos designaven França com el país més arrogant d’Europa). Si hi ha un personatge que ha alimentat amb afany aquest estereotip és Henri Guaino, ex-alt funcionari i exdiputat conservador que, després d’obtenir un escanyolit 4,5% dels vots en les eleccions locals a París el 2017, va declarar que l’electorat de la circumscripció que li havia donat l’esquena era “per vomitar”.
Entre el 2007 i el 2012 Guaino era conseller especial –a més d’ideòleg i autor de la majoria dels discursos– del president Nicolas Sarkozy i un dels principals promotors del pla de fundar una Unió de la Mediterrània. Guaino assegurava amb altivesa que, amb França al capdavant, la iniciativa d’integrar els països de les dues riberes no acabaria fracassant miserablement com l’anomenat Procés de Barcelona, el seu precursor. Tanmateix, la història vindria a posar les coses a lloc i el projecte que Sarkozy va llançar a bombo i plateret en un discurs solemne al palau Marshan de Tànger (Marroc), l’octubre del 2007, acabaria encallant a les mateixes aigües.
Divendres es va commemorar amb gran discreció –només una trobada telemàtica en l’àmbit ministerial– el 25è aniversari del Procés de Barcelona, nom pel qual es va conèixer el llançament, el 1995, del Partenariat Euromediterrani (o Euromed) entre la Unió Europea i una dotzena de països de la ribera sud. La iniciativa, que es va concretar en la Conferència Euromediterrània de Barcelona, va ser el fruit d’un compromís d’Alemanya amb França i Espanya per reequilibrar pel Sud l’obertura de la UE a l’Est. L’objectiu era obrir un fòrum de diàleg polític, econòmic i cultural, com també fomentar la pau, l’estabilitat i la prosperitat a la zona. En aquell moment les negociacions entre Israel i Palestina –després dels acords d’Oslo– semblaven ben encaminades i hi havia esperances de desbloquejar el conflicte que tenallava tota la regió. El líder palestí Yasser Arafat i el llavors ministre d’Exteriors israelià –i futur primer ministre–, Ehud Barak, es van erigir en els protagonistes de la conferència. Però l’esperit de Barcelona va durar poc. El diàleg israeliano-palestí va acabar naufragant a la cimera de Camp David del 2000. I aquest focus de tensió permanent, juntament amb el desinterès i les rivalitats, van fer embarrancar el procés.
L’ambició de partida –es va arribar a parlar de crear una zona de lliure comerç a la Mediterrània el 2010 que no va veure mai la llum– dona la mesura de la decepció posterior. A partir del 2004 la nova Política Europea de Veïnatge va propiciar els acords de cooperació bilaterals, amb una liberalització comercial amputada, que excloïa els àmbits del treball i l’agricultura (els més importants per al Sud). Així doncs, no és estrany que la cimera del 10è aniversari, de la qual van desertar la majoria dels líders àrabs, fos deslluïda i trista.
I en aquesta situació va arribar Sarkozy. En una visita d’Estat al Marroc, la tardor del 2007 –amb més d’un centenar de periodistes de tot el món seguint-lo a bord d’un Airbus especial noliejat per l’Elisi–, el president francès va voler emular Jean Monnet i Robert Schuman, els pares fundadors de l’Europa unida, i va proposar de posar els fonaments d’una Unió de la Mediterrània integrada exclusivament pels països riberencs. O sigui, una Mediterrània amb inequívoc accent francès (Sarkozy hauria d’haver llegit en aquell moment com un mal auguri el fet que el seu recent divorci excités més els periodistes francesos que no pas la seva política exterior...).
França és molta França –aquí cal donarli una mica de raó a Henri Guaino–, i el juliol del 2008 va aconseguir reunir en una cimera fundacional històrica al Grand Palais de París els caps d’Estat i de Govern de 43 països d’Europa i la Mediterrània, amb les úniques excepcions del rei del Marroc, Mohamed VI, que va delegar, i el líder libi, Muammar al-Gaddafi. Però mentrestant la Unió havia permutat la preposició “de” per la de “per”, una modificació nominal però significativa que canviava el sentit de la nova institució i que havia donat entrada, per pressió d’Alemanya, a tota la UE (un fet que va aixecar suspicàcies a la ribera sud).
Tota aquella pompa va ser un bonic miratge. Perquè el cert és que el nou s’assemblava molt al vell. Cosa que va quedar rubricada simbòlicament amb l’elecció de Barcelona com a seu de la secretaria general de la flamant Unió per la Mediterrània, discretament establerta des d’aleshores al palau de Pedralbes.
En aquests dotze anys la UPM ha apadrinat nombrosos projectes en àmbits tan dispars com ara la gestió de l’aigua, l’ocupació o l’ensenyament superior. Amb tot, el gruix de la cooperació europea no passa per aquí. I la institució –que mai més no ha organitzat una cimera del nivell de la de París, ni tan sols en el seu desè aniversari– ha quedat políticament raquítica i al marge dels grans problemes i conflictes de la regió.
Avui, un quart de segle després de l’arrencada del Procés de Barcelona, la Mediterrània està molt pitjor que aleshores. Als desafiaments ja existents –l’etern conflicte israeliano-palestí i la divisió de Xipre– s’hi han sumat la guerra de Síria i la desintegració de Líbia, un efecte sísmic de les primaveres àrabs; l’aparició del terrorisme islamista d’Al-Qaida i l’Estat Islàmic; la crisi migratòria, que ha costat i costa la vida de milers de persones al mar; la desestabilització del Líban; les tensions entre Europa i Turquia; la intervenció creixent de potències exteriors com Rússia i la Xina, o la pandèmia de Covid-19, que amenaça d’aprofundir les ja profundes desigualtats... Davant tot això, la modesta UPM és absolutament inerme. Ara bé, això no la converteix en una cosa supèrflua. Al contrari, subratlla la necessitat de donar-li una ambició autèntica.
La UPM ha quedat políticament raquítica i al marge dels grans conflictes de la regió