Un de cada quatre espanyols tindrà 65 anys o més el 2035
La societat està cada vegada més conscienciada sobre la necessitat d’estalviar per mantenir el nivell de vida després de la jubilació i complementar la pensió de jubilació amb plans privats
Espanya envelleix. L’INE ha publicat l’actualització de les seves projeccions demogràfiques en què estima que, si es mantenen les tendències actuals, el 26 % de la població resident a Espanya tindrà 65 anys o més d’aquí a 15 anys. Es tracta d’una xifra molt preocupant que evidencia el repte demogràfic que té per davant el país i la pressió que patirà el sistema de pensions. A Espanya, aquest sistema s’aplica des dels anys 70 i ha funcionat relativament bé fins ara. El problema és que es basa en la piràmide de població d’un país i necessita una base àmplia de treballadors que el financin. Les projeccions de l’INE indiquen que la piràmide canviarà. La base de treballadors serà molt més petita en el futur i, en canvi, augmentarà considerablement el nombre de pensionistes als quals caldrà sostenir.
La població de 65 anys o més suposava el 10 % del total l’any 1975. Avui pràcticament ja s’ha doblat i el 2035 arribarà al 26 %
Les xifres evidencien el problema. La població de 65 anys o més suposava el 10,2 % del total l’any 1975, el primer registrat per l’INE. Avui dia suposa el 19,6 % de la població, pràcticament el doble, i el 2035 arribarà al 26,5 %. Un dels indicadors que millor representa el problema del sistema de pensions és la taxa de dependència, que relaciona el nombre de jubilats amb la població en edat de treballar, que és la que finança les pensions. Aquesta taxa tot just superava el 10 % el 1975. El 2020 s’ha situat en el 30,2 % i el 2035 serà del 43,2 %. El 2050 tocarà un màxim de 56,9 %, i això suposarà que hi haurà dues persones treballant a Espanya per cada pensionista.
Un saldo vegetatiu negatiu
L’augment de l’esperança de vida i la baixa taxa de natalitat expliquen aquest fenomen. Que els ciutadans visquin més temps és sens dubte un senyal de progrés per a qualsevol societat, però pot conver tir-se en una situació difícil de gestionar si es combina amb una taxa de natalitat que porta anys en descens. Encara que l’actual crisi de la COVID-19 suposarà una disminució conjuntural de l’esperança de vida el 2020, el descens es recuperarà el 2021. I posteriorment continuarà creixent. El 2035, any que s’ha fixat com a referència per a aquesta anàlisi, l’esperança de vida superarà els 83 anys en el cas dels homes (tres anys més que el 2020) i s’acostarà als 88 anys en el cas de les dones (dos anys més que el 2020). En canvi, el nombre de naixements continuarà caient fins al 2027, seguint amb la tendència iniciada el 2009. Així i tot, els naixements sempre estaran per sota de les defuncions. De fet, l’INE estima que a Espanya hi haurà més defuncions que naixements durant els pròxims 15 anys; és a dir, un saldo vegetatiu negatiu. Aquest saldo vegetatiu arribarà al valor més baix al voltant del 2060, i es preveu que s’anirà recuperant lleugerament a partir de llavors.
Complementar la pensió pública
Tot i que les pensions a Espanya són comparativament generoses, les reformes paramètriques dels últims anys han tendit a contenir la despesa moderant les prestacions per assegurar la viabilitat del sistema.
Els plans privats són fonamentals per completar la pensió
Sembla que la societat està cada vegada més conscienciada sobre la necessitat d’estalviar per mantenir el nivell de vida després de la jubilació davant de la difícil viabilitat del sistema actual. No obstant això, encara són molts els estudis que asseguren que els espanyols són els que menys estalvien a Europa: d’acord amb un informe de McKinsey & Company, tres de cada quatre persones a Espanya segueixen sense estalviar un sol euro per a la seva jubilació. Per complementar la pensió de cara a la jubilació i mantenir el nivell d’ingressos previs a l’hora de retirar-se, hi ha altres dos pilars més al sistema, al marge del públic o estatal: els plans d’ocupació i els plans de pensions individuals. Tots dos són considerats els pilars de la previsió social complementària, ja que serveixen per complementar el sistema públic sense substituir-lo. Són voluntaris, la seva gestió és privada i es basen en un sistema de capitalització i no de repartiment; és a dir, que el complement se satisfà mitjançant les contribucions que s’hi fan. Els plans d’ocupació estan poc estesos a Espanya. Són instruments d’estalvi a llarg termini promoguts per les empreses i als quals els treballadors es poden adherir voluntàriament. Es nodreixen de les apor tacions d’empreses i treballadors. Els fons o plans de pensions individuals són més populars que els plans d’ocupació i estan molt més estesos a Espanya. Són instruments que contracta el ciutadà i que estan regulats per la Direcció General d’Assegurances i Fons de Pensions, que depèn del Ministeri d’Economia. Són instruments pensats per estalviar a llarg termini. De fet, no es poden rescatar fins al moment de la jubilació, llevat de casos excepcionals. No obstant això, en els últims mesos s’hi han introduït canvis per flexibilitzar el rescat durant un temps, per la crisi de la COVID-19. Així, de la mateixa manera que a la crisi del 2008, quan hi va haver problemes de liquiditat, els plans es van poder utilitzar per fer front a pagaments de la quota de les hipoteques. «Entre l’abril i el setembre els plans de pensions també van col·laborar amb el bé general permetent complementar els ingressos d’autònoms i empleats que havien vist reduïda la seva facturació per la crisi de la COVID-19», afirma
Esther Pichardo, directora d’Estalvi i Pensions de BanSabadell Vida i Pensions.
A més, els plans de pensions es diferencien d’altres productes d’estalvi perquè compten amb un avantatge fiscal important: les aportacions es poden deduir a l’IRPF, fet que permet reduir la factura fiscal amb Hisenda.