Londres no és (ni serà) el que era
La capital anglesa es prepara per ressorgir de les cendres després de la pandèmia com la ciutat més verda del món i la més ben adaptada a la realitat del teletreball
L’últim cap de setmana de novembre de l’any passat, les riuades habituals de turistes europeus es barrejaven als carrers de Londres amb els nord-americans que havien aprofitat el pont de Thanksgiving (el dia d’Acció de Gràcies) per provar els restaurants amb estrella Michelin, anar a la National Gallery i el Museu Britànic, veure un musical, una obra de teatre o un partit de futbol. El Crystal Palace rebia el Liverpool, l’Arsenal el Southampton, i el West Ham el Tottenham en un derbi local. Els revenedors no donaven a l’abast, tant a la porta dels estadis com a les paradetes de Piccadilly i Leicester Square que, a més, venien entrades per a El Fantasma de l’Òpera i altres clàssics. Les localitats per a la Royal Opera House, malgrat costar per sobre dels 250 euros, estaven esgotades. El metro anava de gom a gom. Hordes de gent amb bosses plenes de regals entraven i sortien de grans magatzems com Harrods o Selfridges, de la botiga de joguines Hamleys de Regent Street, i de les boutiques de luxe de Bond Street, ja engalanades amb llums de Nadal. Segons a quines hores era impossible trobar un taxi. Els hotels estaven a un noranta per cent de capacitat.
Un any després, els llums nadalencs també estan posats, i l’enorme pi de sempre decora el Covent Garden, però la ciutat és una altra. Els turistes, que eren 21 milions a l’any, han desaparegut gairebé completament (només en queda un 26%, i gairebé tots nacionals, als nord-americans els està prohibida l’entrada al país). El nombre de viatges mensuals a la xarxa de metro ha baixat de més de 100 a 36.3 milions. Un 57% dels treballadors treballen des de casa, i el percentatge puja fins a més del noranta per cent en sectors com ara la banca, les finances i les indústries creatives. El futbol i el rugbi es juguen a porta tancada, i estadis monumentals com el de Twickenham (amb capacitat per a 80.000 espectadors) no són més que una mola inerta de ciment. No hi ha òpera, ni ballet, ni concerts de música clàssica, ni discoteques, ni clubs de jazz oberts. Les botigues i grans magatzems tornen a operar a partir de dijous, amb l’esperança que la gent tingui ganes i diners per comprar regals. Però fins que van rebre l’ordre de tancar fa un mes davant l’avanç de la segona onada de la pandèmia, tenien gairebé més dependents que clients.
Els teatres petits compten de reprendre l’activitat, però no els grans, que necessiten un aforament gairebé ple per finançar les seves superproduccions.
A part de les víctimes òbvies de la matança pandèmica –restaurants, pubs, món de l’espectacle, sales nocturnes i el sector de l’hostaleria en general...–, també n’hi ha moltes que passen desapercebudes: els buskers que tocaven música als passadissos de les estacions de metro a canvi d’unes monedes (últimament s’havien modernitzat i disposaven d’unes màquines contactless per rebre donacions de dues lliures, uns 2.25 euros), els distribuïdors del Big Issue (l’equivalent de La Farola), els captaires (ja ningú no porta canvi), els netejadors dels lavabos públics o de grans hotels com el Ritz o el Savoy, els acomodadors dels teatres, els uixers i encarregats de seguretat dels camps de futbol i museus, els conductors dels autobusos turístics de dos pisos, els conserges dels hotels, els venedors de crispetes dels cinemes i d’entrepans i refrescos a les camionetes pop up que s’han posat de moda, els barbers de la City i el Canary Wharf, convertits en ciutats fantasma, els operadors dels vaixells d’esbarjo pel Tàmesi... Els grans establi
HABITATGE Els lloguers baixaran perquè molta gent teletreballarà des de cases al camp
PAISATGE URBÀ Gratacels d’oficines en construcció es poden quedar buits a la City i Canary Wharf
TRANSPORT PÚBLIC Els londinencs no tornaran a fer servir el metro amb la mateixa freqüència que ho feien
ments han rebut un cop dur a les seves finances. Els petits s’han quedat sense el seu mode de vida i han hagut d’esgotar tots els seus estalvis tan sols per sobreviure en espera que les coses millorin.
Fins al març passat Londres era considerada una de les ciutats més “desitjables” del món, una megalòpolis manejable (de nou milions d’habitants), multicultural i cosmopolita, amb 270 nacionalitats diferents i més de tres-cents idiomes, ampli respecte a les llibertats individuals, de gran diversitat racial i religiosa, excel·lent per als negocis, amb més d’una dotzena d’equips de futbol, dues òperes, excel·lent teatre, tres orquestres de música clàssica, magnífiques escoles privades, oberta les vint-iquatre hores, líder global juntament amb Nova York en serveis financers i tecnologies innovadores sota la closca d’una arquitectura clàssica victoriana, amb una bona xarxa de transport públic. Però la ciutat que surti de les cendres de la pandèmia no serà igual. La qüestió és com serà la seva metamorfosi.
L’habitatge és un dels problemes principals de la capital anglesa, amb un excés d’apartaments de luxe per a multimilionaris (s’arriben a pagar més de cent milions d’euros per un pis), però escassetat de cases a preus assequibles. L’opció del microhabitatge ha perdut punts, perquè l’experiència del confinament ha fet que la gent desitgi més espai, i amb jardí. La cotització dels habitacles que compleixin aquests requisits augmentarà, i la de la resta baixarà. Per teletreballar no cal ser al centre, i la tendència de les famílies a anar-se’n als barris de la perifèria segurament s’accelerarà.
Londres ja és una ciutat de parcs, però vol convertir-se en la més verda del món, superant les polítiques mediambientals de París. Ja va ser pionera fa anys en la imposició d’un peatge (congestion
charge) perquè els vehicles entrin al centre, però l’àrea restringida (ULEZ, Zona d’emissions ultrabaixes) s’ampliarà a partir de l’octubre de l’any que ve del cinturó interior al cinturó perifèric, el que significa a la pràctica gairebé tota la regió metropolitana (una extensió divuit vegades superior a l’actual). Qualsevol cotxe dièsel o de gasolina anterior al 2004 haurà de pagar 12,50 lliures diàries (uns 14 euros), cada dia que circuli, encara que sigui només fins a la cantonada, i per vigilar-ho l’ajuntament està en procés d’instal·lar 750 càmeres addicionals de vigilància i reconeixement de les matrícules. Qui estigui registrat prèviament se li cobrarà a final de mes la quantitat que correspon del seu compte corrent. I qui no, haurà de pagar una multa de gairebé 200 euros per viatge “il·legal”, reduïda a la meitat si s’abona en menys de dues setmanes.
A més d’aquesta mesura de caràcter municipal, el Govern de Boris Johnson ha anunciat que a partir del 2030 no es vendran cotxes nous dièsel o de motor de combustió (tot i que sí que es podrien aconseguir de segona mà), a fi que tota la flota automobilística es vagi reciclant en elèctrica, amb plans per a la instal·lació de gairebé tres milions de punts de càrrega. A Londres, a més del peatge, l’impost de circulació i els permisos d’aparcament al carrer per als vehicles considerats contaminants pugen cada any, i el seu manteniment ja costa als seus propietaris entorn dels mil euros anuals entre una cosa i l’altra.
La City de Londres aporta un 10,5% de tots els impostos que percep l’Estat, i havia estat immune a totes les crisis anteriors . Però el teletreball l’ha convertit en l’epicentre de la pandèmia. “Fins fa vuit mesos em guanyava molt bé la vida confeccionant vestits per als banquers –diu el propietari d’una sastreria familiar de Swinthin’s Lane–, però ara la ciutat sembla la dels últims dies de Roma. No hi ha ni un client. No treballa de manera presencial ni un deu per cent de la gent”. Els barbers i els propietaris de tintoreries expliquen una història semblant, no tenen ningú a qui tallar els cabells o rentar en sec les camises. No és cap exageració. Les empreses financeres han instal·lat als ordinadors dels seus treballadors programes de seguretat cibernètica que els permeten comunicar amb els seus clients per
zoom des de les seves cases al camp, i ni apareixen per la capital. Per l’estació de metro de Bank abans hi passaven, un dia feiner, al voltant de 150.000 passatgers, a l’actualitat tot just vint mil. L’ambient dels dilluns, abans frenètics, és el d’un diumenge a la tarda. Tot tancat. Les grues esquincen el cel hivernal, i els constructors es pregunten si els gratacels que estan actualment en obres es quedaran buits. A la nit hi ha més guineus que cotxes, i els únics vehicles que passen són ambulàncies i les motos dels repartidors de menjar. Les estacions de tren semblen les d’un poblat fantasma.
“L’últim cap de setmana de novembre de l’any passat vaig vendre diverses entrades dobles per veure el Liverpool a Selhurst Park per 500 lliures, per a l’Arsenal a l’Emirates per 300, per al West Ham a l’Olímpic per 400 –es lamenta Paul Robertson, que es dedica a la revenda–. Els nord-americans, escandinaus, holandesos i alemanys me les treien de les mans, podia demanar el que volgués. Ara no es permeten espectadors als estadis i a mi no m’arriba per pagar la hipoteca. Jo i molts com jo –perruquers, sastres, venedors d’entrepans, músics de carrer, captaires, netejadors de lavabos públics, acomodadors de teatres...– som els danys col·laterals de la pandèmia. Londres tornarà a ser Londres, però d’una altra manera”.
ECOLOGIA
Tots els vehicles contaminants hauran de pagar un peatge a l’àrea metropolitana