El diàleg comença per la butxaca
Dos anys i mig ha tardat ERC a assumir que el camí que va emprendre donant suport a la moció de censura de Pedro Sánchez implicava un compromís amb la continuïtat del Govern d’esquerres a Espanya. Els alts i baixos durant aquest temps han estat constants, incloent-hi una repetició de les eleccions. Tot i que la relació no serà un camí de roses, l’aprovació del pressupost amb el suport dels independentistes d’Oriol Junqueras marca un abans i un després en la política espanyola i també en el convuls panorama català.
Esquerra ha volgut que el seu suport als comptes arribés com més aviat millor per allunyar de les eleccions tant com fos possible el gest a favor del Govern central. Junts ho utilitzarà per acusar els republicans de vendre’s per un plat de llenties, de tornar a l’autonomisme després de tota “la repressió” soferta. Quim Torra ja va tuitejar aquesta setmana que un dels “honors més grans” d’haver estat president va consistir a “tombar” els pressupostos anteriors. Per a Junts l’enfrontament amb l’Estat s’ha convertit en un certificat d’autenticitat independentista. I a ERC no li és fàcil neutralitzar aquest relat.
És cert que l’acord pressupostari millora poc les xifres d’inversions i transferències dels comptes que ERC va rebutjar i que van precipitar la repetició electoral del 2019. Malgrat que no volen que el pacte marqui la campanya electoral, sí que esperen disposar com més aviat millor de les partides concretes a fi de posar en marxa la maquinària territorial del partit i pregonar inversions per pobles i ciutats.
La pandèmia situa la gent davant necessitats més apressants. Les enquestes de què disposen els republicans indiquen que la població és molt conscient que ERC té un paper rellevant en àrees de govern crítiques, com ara salut, educació, residències i ajuts socials. Per bé i per mal. I, sense recursos, sempre serà per mal. La sortida de Torra de la presidència va deixar Junts sense un referent clar a l’Executiu, de manera que els electors poden identificar més ERC com a partit de govern, però també com a responsable d’espifiades i mancances. Aquest va ser l’objectiu, precisament, de Carles Puigdemont quan va apostar per allargar al màxim la legislatura: deixar que ERC es cogués al foc lent de la pandèmia i la crisi econòmica.
Per això hi ha gent a Junts que confia que el virus endarrereixi encara més la data electoral del 14 de febrer. Els de Puigdemont elegeixen avui el seu candidat a les primàries entre el conseller Damià Calvet i la diputada Laura Borràs. El primer, amb un perfil més tecnocràtic, podria competir amb el de Pere Aragonès ,ila segona gaudeix de més popularitat, amb una aposta pel xoc amb l’Estat. Sigui quin sigui el candidat –fins i tot més si és Borràs–, ERC haurà de combinar el pragmatisme amb una certa inflamació de la reivindicació independentista. I per a això també espera gaudir de la presència de Junqueras gràcies als permisos penitenciaris. Els possibles indults queden per després de les eleccions, atès que perjudiquen tant Esquerra com els socialistes, ja que apareixerien com a contrapartida a l’aprovació dels pressupostos.
D’aquí a les eleccions els republicans accentuaran el discurs independentista per combatre Junts, però el cert és que l’acord amb el Govern de Sánchez obre una dinàmica molt diferent per part d’ERC, que fins i tot està disposada a obrir el meló del model fiscal entre autonomies, una cosa semblant al que al seu dia va fer CiU amb l’IRPF. Els republicans han passat d’absentar-se o enviar representacions tècniques als òrgans multilaterals entre el Govern central i les autonomies a implicar-se en l’harmonització d’impostos a fi d’evitar la “competència deslleial de Madrid”. Un pas que no es podrà fer sense entrar també a discutir el finançament autonòmic. Es tracta de l’admissió implícita del fet que la independència no és a tocar i que, fins aleshores, cal governar una autonomia.
Part de l’independentisme entra així en una fase nova. Primer va explotar el discurs de l’“Espanya ens roba” per convèncer votants menys seduïts per la identitat nacional. Després van arribar els anys de la bandera com a argument primordial. I ara torna la butxaca, en un retret del tipus “el PP de Madrid ens roba; no només a Catalunya, sinó també a altres autonomies”. Si el procés va fer eclosió per la butxaca, el gir cap a l’economia ara obre una oportunitat per dialogar. Els sentiments d’identitat són un material poc propens a la negociació, mentre que el repartiment de recursos sí que ho és, per més que susciti baralles irades. Les eleccions aclariran en quin punt entre la bandera i la butxaca s’ubica l’electorat independentista.
ERC marca una fita en la seva implicació en la governabilitat espanyola. Pels pressupostos i pel debat fiscal. La independència queda a l’horitzó, però ara urgeix la butxaca. El 14-F dirà en quin punt està el votant.