La dreta se la juga a Catalunya
PP, Vox i Cs converteixen les eleccions del 14-F en la seva batalla particular per l’hegemonia
El 14-F, data més que probable per a les eleccions a Catalunya, a l’espai de centredreta es juga alguna cosa més que la representació al Parlament. El canvi d’estratègies polítiques que han imposat el PP i Ciutadans abandonant l’entesa entre els tres partits de la dreta i amb l’acostament, frustrat per la negociació pressupostària, del partit d’Inés Arrimadas al PSOE, fa que el que estigui en joc a les urnes transcendeixi el que passi a la política catalana, i marcarà, en bona part, tot allò que passi a la política espanyola al llarg dels pròxims mesos.
Els tres partits de la dreta tenen objectius diferents als comicis catalans, però per a tots s’han convertit en una convocatòria que els marcarà les estratègies futures, ja que poden confirmar els seus nous plantejaments: distanciament de Vox per part del PP i acostament al PSOE per part de Cs. Els vots a Catalunya confirmaran o no si aquestes apostes han estat encertades.
Casado sotmet a examen el seu gir al centre però tem Vox
Catalunya no ha estat mai una plaça favorable al PP, per bé que amb Alicia Sánchez Camacho va arribar als 17 escons, en vigílies que Mariano Rajoy guanyés el govern d’Espanya. Ara bé, el resultat de les pròximes eleccions, al marge del pes al Parlament, tindrà una lectura en clau espanyola, atès que serà el primer examen de Pablo Casado després del seu gir al centre i la ruptura amb Vox, escenificada durant la moció de censura de Santiago Abascal contra Pedro Sánchez. Serà la primera vegada que aquest gir sigui sotmès a escrutini popular i es veurà si el PP es queda amb els 8 diputats que li donava el CEO d’octubre –el 2017 en va obtenir 4– o supera aquesta xifra i posa Ciutadans en un compromís.
Aquesta és l’aspiració ideal de la direcció nacional del PP, un objectiu gairebé inabastable, mirar de tu a tu Cs. Amb tot, al partit també preocupa que el gir al centre provoqui l’efecte contrari i part del seu electorat se’n vagi a
Vox i es produeixi el sorpasso, però de la formació d’Abascal sobre els populars. És el seu gran temor.
Per això Pablo Casado es pren la cita electoral com un plebiscit a la seva estratègia, i si ja abans de la seva convocatòria cada setmana visita Catalunya, a mesura que es vagin acostant els comicis s’incrementarà la seva presència. La seva i la de tots els barons del PP, ja siguin afins al president o crítics, en suport a Alejandro Fernández, un líder en ascens que per cobrir tots els sectors del seu electorat també compta amb l’exportaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo. Tot per evitar el temut sorpasso de Vox.
Amb aquesta presència constant dels principals dirigents del PP, Casado vol recuperar vot de Ciutadans, entre l’electorat que no hagi vist de bon ull l’acostament d’Inés Arrimadas al PSOE, després de substituir Albert Rivera al capdavant de la formació liberal, i alhora intentar que no hi hagi fugida de votants a Ciutadans
que puguin penalitzar el seu gir al centre.
Arrimadas busca el seu espai en un escenari molt complex
Inés Arrimadas va guanyar les eleccions del 2017, per bé que no va poder governar. Ara torna a Catalunya com a presidenta nacional de la formació taronja, i no en el seu millor moment. Després d’un acostament a la primavera a Pedro Sánchez, a qui va facilitar l’aprovació dels últims estats d’alarma durant la primera onada de la Covid-19, Inés Arrimadas va convertir en un afany personal la negociació dels pressupostos, malgrat la contestació interna. I com li passa a Casado, la seva estratègia haurà de passar un examen, que també serà una prova al seu lideratge. Seran les seves primeres eleccions amb posicions a defensar.
Les enquestes auguren a Cs una forta caiguda, amb la meitat dels escons que va obtenir el 2017 (36), i fins i tot algun sondeig abaixa el pronòstic fins als 13 diputats. Que Arrimadas aconsegueixi frenar aquesta sagnia dependrà, en bona mesura, la continuïtat tranquil·la de la líder del partit taronja o que li sorgeixi una contestació interna que l’obligui a canviar d’estratègia i hagi de tornar a les polítiques d’enfrontament total amb el PSOE i disputar al PP l’espai del centredreta, que tampoc no li va proporcionar bons resultats en l’època d’Albert Rivera.
Així doncs, tant Ciutadans com Inés Arrimadas es juguen molt a les eleccions del 14 de febrer, i des de la direcció del partit taronja es considera que es podrien salvar els mobles si obtinguessin entre 16 i 20 diputats, és a dir, la meitat dels que van obtenir el 2017. Ara bé, hi ha enquestes que situen el partit d’Inés Arrimadas entorn dels 13 o 14 escons, cosa que seria un molt mal resultat. Fins i tot així els liberals s’agafarien al fet que continuarien sent el primer partit del centredreta a Catalunya, i també esperen ser el primer partit constitucionalista, sense contar el PSC, que tot indica que aquesta vegada quedarà al davant.
El partit d’Abascal irromprà al Parlament per la porta gran
La formació de Santiago Abascal també s’abocarà, com els altres dos partits del centredreta, en les eleccions catalanes. És una nova oportunitat de continuar creixent en suport, en uns comicis en què només pot guanyar, ja que fins ara no tenia representació al Parlament. A més a més, i d’acord amb les enquestes, Vox entrarà amb una bona representació, entre 7 i 8 escons, un fet que ha disparat l’entusiasme dels de Santiago Abascal, que apliquen la teoria que les enquestes sempre els donen menys representació de la que després els atorguen les urnes.
Tant d’entusiasme que des de la direcció nacional de Vox es llança el missatge, per animar els seus, que fins i tot podrien superar al PP, que en les últimes eleccions van obtenir quatre diputats i a qui ara les enquestes els en donen entre 8 i 9.
Un sorpasso que ningú no pronostica, però al qual s’aferra el partit de Santiago Abascal per robar vots al PP i també a Ciutadans, als quals esperen treure la bandera de la unitat d’Espanya i la defensa de l’ús del castellà a Catalunya, després que el partit d’Inés Arrimadas hagi mirat cap al PSOE, i Pablo Casado, en el seu gir al centre, mantingui un discurs menys bel·ligerant.
A Vox li agradaria, en aquestes eleccions, convertir-se en “l’alternativa principal davant el separatisme”, en paraules del secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, i convertir-se en el referent de milers de catalans que clamen per la unitat d’Espanya i per plantar cara als independentistes.
En el fons, la veritable aspiració de Santiago Abascal és tornar a Pablo Casado la bufetada que va suposar per a Vox que el deixés a l’estacada i votés en contra de la moció de censura a Pedro Sánchez. Abascal vol la revenja d’aquell moment, que, com no, vol servir en plat fred.