Ressons del judici de Burgos
El 3 de desembre es compliran cinquanta anys de l’inici del judici de Burgos contra militants destacats de la primera ETA, un procés amb fortes repercussions a Espanya i a Europa
Mario Onaindia és l’últim a declarar. Responent a una pregunta de l’advocat defensor Miguel Castells , es declara presoner de guerra i afegeix que ja no dirà res més. Crida: “Gora Euskadi Askatuta!”. Els setze acusats, entre els quals hi ha dos capellans, es posen drets i comencen a cantar l’Eusko gudariak, l’himne dels batallons nacionalistes bascos durant la Guerra Civil. Onaindia, de vint-i-dos anys, amb una gran envergadura física, s’abraona sobre la taula on hi ha les armes intervingudes i intenta empunyar la destral que simbolitza ETA. Dos oficials del tribunal militar desembeinen l’espasa, els policies de guàrdia treuen les pistoles i acaben sotmetent els processats. Un magnetòfon Revox enregistra l’última sessió del consell de guerra al Govern Militar de Burgos. 9 de desembre del 1970.
Les bobines van quedar en mans dels advocats defensors i el fragment Onaindia es va transformar en un disc senzill que circularia clandestinament per Espanya i lliurement per Europa. Josep Solé Barberà ,un dels lletrats de la defensa, l’home del PSUC al tribunals, va conservar una d’aquelles bobines. Ho testifica el periodista Antoni Batista en un llibre acabat de publicar, ETA i nosaltres, que parla de l’empremta política i psicològica d’ETA a la societat catalana, des del seu naixement, el 1959, fins a la seva dissolució, el 2018.
Vuit anys abans, un altre militant basc també s’havia encarat amb el tribunal militar que el jutjava. Ramón Ormázabal, de cinquanta i dos anys, secretari general del Partit Comunista d’Euskadi (branca basca del PCE), acusat d’haver fomentat les vagues del 1962 al País Basc, va parlar de la política de Reconciliació Nacional que propugnava el seu partit i va qualificar el tribunal d’il·legítim. Després d’escoltar-lo, el coronel Enrique Eimar va decidir afegir uns quants anys més a la condemna.
Alguna cosa estava passant a Espanya. Cada vegada més gent estava perdent la por, i uns joves bascos, nacionalistes, catòlics, lectors de literatura marxista i admiradors de la revolta anticolo nialista d’Algèria (independència consumada el 1962), havien decidit agafar les armes, davant la perplexitat del disciplinat Partit Nacionalista Basc, la sorpresa del Partit Comunista, que havia dissolt les seves malmeses agrupacions guerrilleres vint anys abans, i l’estupefacció d’un PSOE molt anèmic, tancat al refrigerador de l’exili pel secretari general Rodolfo Llopis, hereu d’Indalecio Prieto.
L’economia creixia a un ritme d’un 7% anual després del Pla d’Estabilització del 1959. Més de tres milions d’espanyols havien emigrat del camp a la ciutat (un bon contingent dels quals al País Basc). A les platges hi havia turistes i biquinis, i a les perifèries de les grans ciutats, problemes enormes. Canvis a l’Església catòlica, la gran aliada del règim. Concili Vaticà II. Canvis d’aire especialment intensos al País Basc i Catalunya. En alguns centres parroquials s’escoltava la Pirenaica. Hi havia capellans treballant d’obrers a les fàbriques. Alguns rectors pronunciaven sermons que posaven els pèls de punta a la policia secreta. Manifestació de joves sacerdots a Barcelona (1966). Alguna cosa estava canviant. La primera assemblea d’ETA es va celebrar el 1962 al santuari benedictí de Santa Maria de Bell-lloc, a Urt (Ahurti), al País Basc francès.
Després d’haver executat el dirigent comunista Julián Grimau el 1963, com a càstig per les vagues d’Astúries i el País Basc, ara el règim se sentia desafiat per una nova organització clandestina que, el 1968, havia matat a trets el comissari Melitón Manzanas, cap de la Brigada Politicosocial de Sant Sebastià, antic col·laborador de la Gestapo i torturador brutal, segons el testimoni dels que van passar per les seves mans. El judici de Burgos pretenia posar fi a ETA en sec. I va aconseguir tot el contrari.
Es van dictar sis penes de mort i es van revifar els calius del Maig del 1968, a França i Itàlia, sobretot. Grans manifestacions de solidaritat a París, amb JeanPaul Sartre al capdavant. Un jove manifestant mort en els enfrontaments amb la policia a Milà. Un altre jove mort a Eibar, tirotejat per la Guàrdia Civil. Protestes, estat d’excepció i manifestació de suport al general Franco a Madrid.
Tancada de tres-cents intel·lectuals i artistes catalans al monestir de Montserrat, amb la salutació de l’emergent escriptor peruà Mario Vargas Llosa, llavors resident a Barcelona. El papa Pau VI va demanar clemència.
El règim es va començar a espantar. Els ministres de l’Opus Deis recomanaven calma. No es podia demanar l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea executant presos polítics cada cinc anys. El ministre d’Afers Exteriors, Gregorio López Bravo, va intentar dissuadir Franco. Un altre ministre de l’Opus, Alfredo Sánchez Bella (Informació i Turisme) va arribar a oferir, a través d’un intermediari, un bon càrrec al Banc Hipotecari al capità Antonio Troncoso de Castro, vocal ponent del judici, si no demanava penes de mort. Troncoso no va acceptar el tracte.
La dictadura estava ajudant a néixer el mite d’ETA, malgrat les divisions i enfrontaments en una petita organització cada vegada més escindida entre els militants més nacionalistes i els més proclius al marxisme, fracció a la qual pertanyien la majoria dels processats. Tot just començar el judici, els més nacionalistes van segrestar el cònsol alemany a Sant Sebastià, Eugene Behïl. El govern de Bonn va protestar enèrgicament i al discurs de final d’any, Franco va anunciar que commutava les sis penes de mort.
El judici de Burgos va ser condensador i accelerador. Va contribuir a la politització de molts joves, va alimentar el naixement d’una plèiade de grups d’extrema esquerra, que van disputar la militància juvenil al PCE després de la invasió soviètica de Praga, va accelerar la formació de l’Assemblea de Catalunya (1971), va radicalitzar Euskadi, va donar corda al despertador del PSOE (Suresnes, 1974), va vigoritzar els cercles d’oposició de Madrid, representats al judici per l’advocat Gregorio PecesBarba, i va atorgar un alt valor simbòlic a la qüestió de les nacionalitats. L’autonomisme es va començar a posar de moda més enllà d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Hi ha un cert reflex del procés de Burgos a la Constitució del 1978.
Burgos suposa, segurament, la mort cerebral del franquisme, però també va sembrar una llavor sobre la qual queda molt per escriure. La fascinació per la violència. La voladura de l’almirall Carrero Blanco, l’any 1973. Un mite desbocat. Un reducte que després ja no va voler parar. Cinc dels sis condemnats a mort van repudiar ETA deu anys després del judici. Onaindia, l’home que va voler agafar la destral, va acabar sent senador socialista a finals del segle XX.
La dictadura va voler donar un càstig exemplar a la naixent ETA i va acabar creant un mite
Burgos radicalitza Euskadi, fa néixer l’Assemblea de Catalunya i popularitza l’autonomisme a Espanya