Governs polifònics

En la primera línia de foc dels governs i els partits no estan únicament els líders. En aquesta zona de màxima exposició també exerceixen la seva funció els portaveus, una figura que s’encarrega bàsicament de traslladar els missatges de l’organització però que sovint té a més un paper polític molt actiu, tant de defensa de les posicions del partit, per controvertides que siguin, com d’atac o confrontació amb els adversaris.

Amb aquestes funcions és fàcil imaginar que el càrrec de portaveu no està fet per a pusil·lànimes. Però no n’hi ha prou amb ser viu com la tinya. Per tirar endavant en aquesta responsabilitat, cal ser per sobre de tot un bon comunicador. Això implica saber-se els temes gairebé com un opositor i manegar-se amb habilitat davant els adversaris i els periodistes, cosa que implica no tant tenir respostes per a tot com tenir una ment ràpida per improvisar si fa falta i sortir del pas amb encert.

Els governs de coalició, cada vegada més freqüents des de la fi del bipartidisme en la política espanyola, són un test d’estrès per als partits, obligats a dialogar, transigir i pactar amb els seus socis, per mantenir la convivència. A l’hora de tirar endavant mesures importants, és habitual que les diferències programàtiques tensin la relació –tots volen acontentar els seus votants– i aquestes dificultats es traslladen també al portaveu, que parla en nom de tot el govern i amb freqüència ha de torejar davant la premsa amb posicionaments que no són del seu partit, sense incomodar –o com menys millor– al soci. Considerant a més que hi haurà altres membres del gabinet que voldran la seva quota de protagonisme, no és estrany que alguns governs siguin una veritable polifonia, no sempre afinada.

“El portaveu, especialment si parla en nom d’una coalició, ha de fer una síntesi del que pensa el govern sobre un tema. Ha d’anar a posicionaments còmodes, no arriscar –assenyala el consultor de comunicació Pau Canaleta–. Només cal veure els equilibris que estan fent alguns portaveus, durant la pandèmia, per la gestió de membres del Govern que no són del seu partit i que han rebut crítiques. Per això, pel que pot provocar dins del govern, el portaveu ha de traslladar en aquests casos missatges menys contundents, menys clars, menys concrets”, detalla.

Els governs no sempre tenen portaveus polítics. De vegades, i això és habitual per exemple als Estats Units, són periodistes, cosa que dona un perfil més professional i de menys contingut polític. “El portaveu ha de ser algú que susciti confiança, especialment en moments de crisi, que és quan aquesta figura té un paper clau perquè l’opinió pública està més pendent del govern o del partit. I a més ha de saber comunicar –constata Canaleta–. Però no ha de ser necessàriament algú que prengui decisions, pot simplement traslladar-les. Com és lògic, sí que ha de ser a la presa de decisions per dir als polítics quin impacte tindrà un determinat missatge, com serà interpretat, quin serà el millor enfocament, si la gent l’entendrà, etcètera”, detalla.

A Espanya, l’habitual és que el portaveu del Govern sigui un dels ministres. La primera dona en el càrrec va ser Rosa Conde, entre 1988 i 1993, amb Felipe González de president. La va succeir l’avui traspassat Alfredo Pérez Rubalcaba, que va repetir com a portaveu catorze anys després, el 2010, amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa. En aquella legislatura, Rubalcaba era vicepresident i ministre de l’Interior alhora que portaveu, carteres que també va gestionar Mariano Rajoy el 2002 i 2003, amb José María Aznar de president, però en aquest cas amb majoria absoluta, cosa que va facilitar la seva tasca de portaveu. Dues dones van ser també vicepresidenta i portaveu: Teresa Fernández de la Vega (2004-2010) amb Zapatero, i Soraya Sáenz de Santamaría (20112016), amb Rajoy.

Pel seu grau d’exposició, el portaveu és objecte de moltes crítiques. Saber encaixar-les, fins i tot quan es tornen personals, hauria de ser part de l’encàrrec, però no tots ho saben fer i pateixen o fracassen. Els portaveus dels partits i els grups parlamentaris poden ser més agressius en els debats amb els adversaris i van més enllà que els portaveus dels governs. “Però han de recordar que la posició que defensen és la del seu partit i guardarse la pròpia si és contradictòria. Els que no ho fan així duren poc”, recorda Canaleta. Un portaveu, subratlla, no ha de ser notícia. Els qui ho obliden i s’animen en el càrrec s’acaben cremant.

“Un portaveu ha de defensar la posició del seu partit, no la pròpia, o durarà poc”, subratlla Pau Canaleta

Per l’exposició a què se sotmet, qui dona la cara és objecte de crítiques, de vegades personals; ho ha de saber gestionar El portaveu d’un govern no només transmet missatges; té un paper polític actiu, i ha de torejar amb altres membres del gabinet que busquen protagonisme