Harmonització fiscal com a solució

L’harmonització fiscal és necessària a la Unió Europea, sobretot a la zona euro, i es persegueix sense èxit des de fa anys. A Espanya també és necessària i s’ha intentat articular des de fa anys amb un resultat semblant. Tot i això, la competència deslleial que fa la Comunitat de Madrid a la resta de territoris aprofitant l’efecte capitalitat, amb constants rebaixes d’impostos, ha accelerat la necessitat d’una reforma fiscal que equilibri la situació. La gran novetat d’aquesta setmana és que ERC s’ha convertit en el principal altaveu d’aquesta reforma necessària a través dels acords amb el Govern espanyol per donar suport parlamentari als pressupostos generals de l’Estat. Això ha desencadenat una batalla política i econòmica entre la Comunitat de Madrid i el Partit Popular –que no volen restriccions fiscals– davant el Govern espanyol, els seus aliats i bona part de la resta d’autonomies que no ha fet més que començar.

La proposta per avançar en l’harmonització fiscal ve de lluny, però no del mateix origen. Va ser el 2014 quan l’informe de la comissió d’experts per a la Reforma del Sistema Tributari Espanyol –en què participava l’actual governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos– ja va plantejar eliminar l’impost de patrimoni i harmonitzar el de successions. El juliol del 2017 un altre informe de la comissió d’experts per a la Revisió del Model de Finançament Autonòmic també va proposar harmonitzar les bases imposables i liquidables dels tributs cedits totalment o parcialment, restringir la capacitat normativa autonòmica i introduir topalls de gravamen efectiu en patrimoni i successions. El mateix es preveia en el pacte entre el PSOE i Ciutadans el 2016, en el seu intent fallit de formar govern, per eliminar la competència fiscal entre comunitats autònomes.

Hi ha, doncs, un ampli consens sobre la necessitat de l’harmonització fiscal autonòmica. El Govern espanyol s’ha compromès a abordar una reforma del model de sistema de finançament autonòmic, en paral·lel a la reforma fiscal en profunditat que es preveu al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència. La intenció inicial de la ministra d’Hisenda és establir uns tipus mínims –i possiblement també màxims– en els impostos cedits a les comunitats autònomes, com successions, patrimoni, donacions i transmissions patrimonials. Si aquesta reforma fructifiqués, obligaria a la pràctica que la Comunitat de Madrid hagués d’apujar impostos per posar fi a l’actual dúmping fiscal. La presidenta, Isabel Díaz Ayuso, ja ha advertit que serà el “pitjor malson” dels que vulguin “robar” als madrilenys i que farà el que “faci falta” per frenar-ho, fins i tot anar als tribunals.

Però Díaz Ayuso, tot i això, no té en compte que Madrid –tant la comunitat com la capital– absorbeix riquesa i talent de la resta d’autonomies. Madrid es beneficia de l’efecte capitalitat i de la concentració de poder polític i econòmic que això suposa en reunir els organismes estatals i les seus de les principals empreses i els alts directius, que tributen allà. Això facilita que pugui disposar d’una recaptació fiscal més elevada que la resta de comunitats, la qual cosa li facilita abaixar impostos. Aquestes rebaixes fiscals, al seu torn, atreuen noves empreses, així com la residència dels ciutadans amb més poder adquisitiu del país i del talent consegüent, en un procés que es retroalimenta i buida la resta d’autonomies. Això perjudica els territoris més febles, però també els que tenen més a perdre, com és el cas de Catalunya, per la fuga de grans empreses i grans contribuents cap a la capital.

És evident que Madrid no pot fer servir la seva capitalitat per créixer a costa de la resta de l’Estat sobre la base d’una fiscalitat que és deslleial, i per això, seguint el camí europeu, la idea d’avançar cap a l’harmonització dels impostos autonòmics pot ser la via per intentar lluitar contra les desigualtats.

La competència deslleial de Madrid amb la rebaixa d’impostos perjudica el conjunt d’autonomies