AfD, en hores baixes
Alternativa per a Alemanya (AfD), el partit antieuropeista i d’extrema dreta fundat el 2013, passa per hores baixes. Si al 2015 l’arribada a Alemanya d’un milió de refugiats, molts d’ells fugint de la crisi siriana, va donar ales al seu discurs antiimmigració, i si en les últimes eleccions va esdevenir, amb 89 diputats, el primer partit de l’oposició al Bundestag, des del 2019 ha anat perdent suports. Les causes són diverses: des de les baralles internes recurrents fins al refredament del debat migratori, passant pels excessos d’alguns dels seus representants –com el portaveu que va parlar de gasar els immigrants, i el van expulsar– o una sèrie d’incidents violents, amb víctimes mortals, causats per ultradretans que van ser relacionats amb l’AfD.
Aquest cap de setmana, la formació ultradretana celebra de manera presencial el congrés anual, en un moment en què altres formacions han posposat els seus, a causa de la crisi de la Covid-19. Ho fa, com dèiem, en hores baixes, després que en un any el seu suport als lands de l’Est –els de l’antiga República Democràtica Alemanya– ha minvat del 24% al 18%, segons revela un sondeig recent.
Aquesta dada coincideix en el temps amb altres notícies adverses per al populisme, a escala planetària. La principal, sens dubte, és la derrota del republicà Donald Trump, que el proper 20 de gener serà rellevat formalment pel demòcrata Joe Biden en la presidència dels Estats Units. Aquesta és la principal mala notícia per al populisme. Però no l’única. Matteo Salvini i Silvio Berlusconi competeixen ara per un espai polític, el del populisme, que es fa més petit a Itàlia. I a Espanya Vox va quedar aïllat al Parlament arran de la fallida moció de censura que va presentar recentment contra el Govern central.
Aquests fets els han interpretat diferents analistes com un signe del declivi del populisme. Però potser és aviat per afirmar-ho. En el cas dels Estats Units, la mera existència de 74 milions de votants que van apostar per Trump en les eleccions del 3 de novembre ens indica que el populisme té un públic molt ampli. I, també, que el Partit Republicà tindrà dificultats per evitar que aquesta massa de votants acabi desnaturalitzant les seves essències i la seva tradició institucional.
Ara bé, les causes que alimenten el populisme continuen, dissortadament, vigents. Malgrat els esforços realitzats i els avenços registrats, el repartiment desequilibrat de la riquesa i els limitats horitzons a què s’enfronten les noves generacions l’abonen. Només reduint aquests factors a una dimensió molt inferior a l’actual, en una societat més justa, es podrà aspirar a erradicar el populisme.
Hi ha signes de retrocés del populisme a escala global, però algunes causes que l’alimenten persisteixen