Sols i espantats
El monstruós dol global per la mort de Maradona amaga algunes reflexions sobre com som i com ens sentim, sobretot a la cultura occidental i sobretot en aquest 2020, un any com per a plantejar-se fer algun exorcisme. Per estadística, per edat i, a més a més, per la pandèmia, aquest any han mort moltes persones que han estat referents, locals i mundials. De Rosa M. Sardà a Kirk Douglas, de Pau Donés i Luis Eduardo Aute a José Luis Cuerda o Juan Marsé. I, en el món de l’esport, de Kobe Bryant a Michael Robinson fins a arribar a Diego Armando Maradona. I és un resum microscòpic de tants i tantes que han desaparegut aquest 2020 deixantnos orfes a tots per un costat o per un altre. En tots aquests casos, més enllà de les excel·lències de les seves respectives carreres professionals, s’ha parlat molt dels la seva autoritat moral, educativa o exemplar. S’ha posat de manifest la identificació social amb el seu lideratge, acceptant en tots els casos les imperfeccions dels personatges, fossin les seves caigudes i recaigudes, per ser malcarats o
Aquest any han mort moltes persones que han estat referents, locals i mundials
maleducats o pels seus errors manifestos. El cas més clar i extrem el representa l’estrella del futbol argentí.
L’emotivitat exagerada i un punt histèrica que envolta la seva mort i algunes altres té a veure amb un sentiment extrem d’orfandat que senten els ciutadans de societats on els vells lideratges i referències han mort o estan en procés de decadència. Som en una època de descrèdit de les religions més clàssiques, i només cal veure com els errors de la jerarquia catòlica al nostre país, començant per la criminal ocultació sistemàtica dels abusos a menors, ha allunyat molts ciutadans, no de la fe, però sí de la creença en els seus pastors. Tampoc no cal ni insistir en el descrèdit de la política, tant dels governants com dels partits o d’organitzacions com els sindicats. Les corrupcions, els tacticismes i l’egoisme interessat dels dirigents d’aquestes organitzacions han suscitat escepticisme i rebuig: se’ls pot votar, però pocs s’identifiquen amb líders abans idealitzats.
Aquesta orfandat, sumada a l’emotivitat, l’exhibicionisme i la necessitat de seguidisme que les xarxes socials han extremat i posat sota els focus a tota hora, genera aquests moviments extrems d’histèria col·lectiva, d’enlairament fins als cels o fins i tot de ganes de destruir per part d’altres. Una manifestació més de la lenta conversió de les nostres societats des de conjunts de ciutadans fins a tribus de hooligans dividides en clans.