A la recerca de consol
Diego Maradona va morir dimecres, el més cèlebre dels aproximadament 150.000 éssers humans que van morir aquell dia, com cada dia, segons les estadístiques de l’ONU. Unes 24 hores abans s’havia anunciat la mort de John Gilbert Getty, de 52 anys. Tampoc Covid. Suïcidi, aparentment. Getty va ser l’hereu de qui havia estat l’home més ric del món, el seu avi John Paul Getty, un magnat petrolier dels Estats Units.
Notícies tristes, però contenen la seva dosi de consol en aquests temps durs, econòmicament desastrosos, en els quals per a molts el desafiament no serà tant com viure, sinó com sobreviure. Amb moltíssims menys diners dels que tenien Maradona o Getty una persona pot ser moltíssim més feliç. Maradona va ser un personatge exuberant amb un carisma únic, un ídol en l’imaginari col·lectiu del seu país, però no cal gaire imaginació per sospitar que en la intimitat, lluny de l’adulació de les multituds, Maradona, la persona, va viure etapes de tristesa, angoixa i solitud. La cocaïna només li va oferir a Diego un refugi passatger. Jo no vull que el meu fill tingui una vida com la seva. Els dos gols contra Anglaterra al Mundial del 1986 no compensen totes les altres coses.
La família Getty té tot un historial de tragèdies: morts prematures causades per l’alcohol, les drogues, tumors cerebrals infantils i més d’un suïcidi. La revista nord-americana Forbes, que té com a mercat l’empresari ric, va publicar un article el 2014 que deia que “la història de la prestigiosa família Getty ofereix un dels exemples més obvis que els diners no compren la felicitat”.
Fins i tot sense tragèdies familiars les vides dels rics deuen ser en molts casos d’una banalitat desoladora. D’una banda, sempre en competència amb els altres rics. Qui té l’avió privat més gran, la casa al Carib més luxosa, l’esposa més Barbie (o més Melania)? Si guanyar molts diners i tenir moltes possessions és el que et defineix, saber que un altre en té més t’amarga la vida.
D’altra banda, quan tot és un luxe, res no és un luxe. Si surto a dinar a un restaurant de primer nivell, una part del plaer consisteix a saber que això no ho puc fer tots els dies. El sacrifici porta satisfacció. Sentir un cert dolor al pagar el compte té el seu plaer afegit. Aquesta sensació de fruit prohibit no la coneixen els rics i com a conseqüència les seves vides són més pobres.
Avui els rics són més rics que a començaments d’any. Un informe d’aquesta setmana revela que els bilionaris dels Estats Units han incrementat les seves fortunes en un 30 per cent des del començament de la pandèmia. La resta serem més pobres. Gràcies al virus i les polítiques de confinament que els governs es van veure obligats a imposar, adeu als petits luxes. Es va decidir que evitar la mort era més important que viure la vida. Un dia sabrem si es va encertar. El que ja se sap és que la majoria de la gent hi ha estat d’acord. Una plaga històricament lleu està ocasionant danys econòmicament èpics i encara que alguns es queixen, n’hi ha més que sembla que han acceptat que ha hagut de ser així.
La grip espanyola del 1918 va matar, llegeixo al Financial Times, entre 17 milions i 100 milions de persones en dos anys. La Covid n’haurà matat aproximadament 1,5 milions a finals del 2020. Les pestes medievals en van matar, proporcionalment, moltes més. Però no anem tan lluny. Una altra pandèmia, l’anomenada grip de Hong Kong del 1968, es va emportar entre un milió i quatre milions de vides. A Alemanya s’estima que van morir 60.000 persones, quatre vegades més de les que han mort fins ara per coronavirus.
El més curiós és que no hi va haver ni confinaments, ni mascaretes, ni pànic general. Vaig viure aquella època a l’escola a Anglaterra, on van morir unes 40.000 persones. La grip de Hong Kong no va ser la gran notícia de l’any. L’únic que recordo, vagament, són les demores dels trens i els autobusos perquè els conductors estaven malalts o als hospitals.
En només 52 anys hem canviat moltíssim. Convivim amb la mort amb menys serenitat. Aquí potser rau la lliçó més positiva de la nostra pandèmia: s’ha demostrat que l’ésser humà dona més valor a la vida que mai. El sacrifici dels molts s’assumeix per salvar els pocs.
L’altra lliçó positiva, tornant al tema dels diners, és que les moltes coses que abans consideràvem necessitats han resultat ser opcionals. Gràcies als confinaments he gastat molts menys diners que l’any passat. Dubto que sigui l’únic. Àpats en restaurants, nits en bars, viatges en avió a l’estranger, viatges per terra: una fracció del que van ser el 2019. Compra de roba o d’un cotxe o del mòbil d’última gamma, res. El que s’ha comprovat és que es pot continuar vivint amb menys diners del que un pensava.
El problema, el gran problema, és que hi haurà més i més gent que patirà, i ja està patint, per pagar el menjar i la casa. Aquí a Europa, i especialment a Espanya, molts es preguntaran si el sacrifici ha valgut la pena. Molts més als països menys afortunats ja en deuen saber la resposta: que no. Els diners no garanteixen la felicitat, i moltes vegades ofereixen el contrari, però no tenirne és un desastre.
Què es farà? No gaire. Els pobres, com va dir Jesucrist, sempre estaran amb nosaltres i ara, en contra del corrent econòmic de les últimes dècades, n’hi haurà més. Fins que un dia tornarà a haver-ne menys. Mentrestant, què podem fer els que no estem tan malament, però durant un temps estarem pitjor?
La recepta és simple: aspirar a tenir prou diners perquè no es converteixin en una obsessió, perquè un no estigui sempre pensant-hi. Si un té massa diners, moltes vegades pateix ansietat; si un en té massa pocs, sempre la pateix. Si la pandèmia ha ajudat a ensenyar-nos aquesta lliçó, per a alguna cosa haurà servit.
Encara que, dit tot, tot això, per què ens enganyarem? Sí, és cert que tenir prou diners per cobrir les necessitats bàsiques és l’important. En funció de la tranquil·litat que confereix, un pot viure la vida amb bona energia. Però la veritat és que ens podríem haver estalviat aquestes valuoses lliçons de vida. El coronavirus ha estat, senzillament, una merda. Molt més per als que han tingut la malaltia en carn pròpia, per descomptat, però per a la majoria que no, també. La bona energia per a què serveix si no hi ha per on encarrilar-la, si no podem veure els amics i els familiars, no podem anar als restaurants o els bars, ni anar a veure un partit de futbol? Sí, una merda, el virus. Consols, com per a la mort, pocs. Les nostres vides s’han tornat gairebé tan buides com les dels rics.
Amb moltíssims menys diners dels que tenien Maradona o Getty es pot ser molt més feliç
La lliçó més positiva de la nostra pandèmia és que l’ésser humà dona més valor a la vida que mai