La decadència
El jove periodista Eduardo Prestofelippo, una de les llengües més àcides de l’Argentina, deia al seu canal El Presto que Diego Armando Maradona “és la imatge d’un país decadent”, i, després de criticar durament la politització histriònica del seu funeral, feia una severa radiografia de la simbologia ambivalent del geni esportiu: àngel del futbol, i dimoni de la vida. Citant el tuit demolidor d’un altre argentí, repicava: “Maradona ha de ser l’exemple del que no podem ser com a societat”.
Certament, l’espectacle que està donant l’Argentina arran de la mort de l’ídol és tan vergonyós com indicador d’alguns dels mals més severs de la societat argentina. D’entrada, la falta total de pudor d’una dirigència política que utilitza el populisme sense vergonya i, en consonància, ha convertit la mort de Maradona en un xou impúdic, mentre el país està en una situació econòmica i social dramàtica. A l’Argentina confinada durant nou
Al país on falta el pa, Maradona s’ha convertit en el circ
mesos, amb la fallida de milers d’empreses, els recursos sanitaris exhausts i una fam incipient en moltes parts del territori, Maradona ha tingut onze ambulàncies aturades a casa seva durant hores, centenars de policies fent caravana per portar el seu cos a la Casa Rosada i un comiat caòtic i multitudinari, mentre la Covid ja s’ha emportat milers d’argentins, els familiars dels quals no van poder acomiadar-los mai. Al país en el qual falta el pa, bo és el circ que ha muntat la Casa Rosada, a més glòria de l’estultícia col·lectiva, tan mancada d’incentius, que acaba basant el seu orgull patri en un tipus que va ser una autèntica desfeta humana.
Per descomptat que Maradona va ser un geni del futbol, un malabarista de la pilota, un artista. Aquí comença i acaba la seva grandesa, que és molta per al futbol, però no és res per a la societat. I no val la clàssica romantització de la pobresa, molt típica de les societats en decadència, perquè els seus orígens pobres no avalen les seves vergonyes posteriors: drogoaddicte i vinculat al narcotràfic, borratxo, assetjador de dones, maltractador, enllitat amb adolescents, defensor de dictadures, abandonador de fills, impune als delictes i, en definitiva, un personatge que no respectava res, protegit pel fanatisme que la seva aurèola provocava. I va ser aquí, en la impunitat de què va gaudir malgrat les seves misèries, on la degeneració de la societat argentina es va fer més patent. Rabindranath Tagore va deixar escrit que l’home s’endinsava en la multitud per ofegar el clamor del seu propi silenci. Potser és això, potser l’Argentina està sumida en un mar de silencis.