Aquesta ciutat ja no és per a vells

El marc temporal dels joves ja no és el nostre, i menys encara el dels vells. “Què vol, vostè, són coses de l’edat”. El futur galopa des d’ahir. “Ja se sap, a partir dels 65...”. Una sarcàstica carambola de la història: la majoria, que encara viu, i que va fer tant pels canvis socials i va lluitar per les llibertats esgarrapant amb avidesa la modernitat, s’ha vist abocada a una irrellevància social, o a morir d’una forma indigna. Cruel. Vulguem o no aquesta societat té un impuls suïcida. Deuen ser coses de la deshumanització general o que el viure entre pantalles trastoca sentiments. El sorprenent autisme de la dictadura digital es va accentuant amb la pandèmia i amb el neollenguatge. Inaugurem un altre món.

I més en la deglució de la gran ciutat, a les ciutats, com la nostra, que han aconseguit convertir-la en un parc temàtic per a pràctiques de risc. Una ciutat que definitivament ja no és ni per a vells ni per a passejants ni tafaners. “Millor es quedin a casa”. El savi recorregut del passeig és, ara, caminar en estat d’alerta. “És que ja no miren per on van”. Una epidèmia de bicicletes, skates, patins, longboards, giroscopis… tots ells tan temibles, avancen fins al turmell, esclatant fèmurs, deixant genolls tumefactes… Material per a traumatòlegs i fisioterapeutes. “Els avis van a la seva, no vigilen”. A més el bípede amb rodes circula ungit del seu compromís cívic, del seu pacte amb el medi ambient i amb el radical suport municipal. I el de Greta. Cada cosa hauria de ser al seu lloc.

L’experiència visual de la ciutat a vista de dron pot ser un curs d’iniciació al caos. Una pissarra amb geometries impossibles, cantonades amb gepes grogues, traçats inversemblants i equívocs. Indesxifrables per al vianant. Resumint: una invitació al telepasseig. Quan aquests vells encara podien recórrer la ciutat, Barcelona era una capital perfumada de si mateixa. Alçada en la seva cultura, gloriosa entre la tradició i l’avantguarda. La mateixa ciutat que durant tants anys li va donar l’esquena al mar ara la dona a la cultura. Fins i tot a la cultura popular que tantes consciències consistorials tranquil·litza. “Els vells sempre amb les seves nostàlgies”. Barcelona és una ciutat indecisa. Abstreta i deprimida, dissolta en el seu desinterès per activar tota la creativitat que amaga. Només un renéixer cultural podrà retornar als vells el que varen anhelar.

P.D. A quina edat a un/a se’l considera vell/a?