Brigitte Bardot està d’actualitat amb la reedició de les seves memòries
L’estrella, que reedita les seves memòries, continua entregada a la lluita pels animals
Van ser molts els que van rebre la notícia desolats, pel volts del 1973, quan la incomparable femme fatale del cinema, Brigitte Bardot, va anunciar que es retirava definitivament de l’actuació amb tan sols 38 anys. Certament, però, el que ha aconseguit després d’anunciar que dedicaria la resta de la vida i tots els seus diners a tenir cura i protegir els animals han estat tan impressionants que es pot dir que encara va tenir més èxit en la seva etapa posterior.
Avui la Fundació Brigitte Bardot té tres centres a França, que acullen uns 6.000 animals, disposa d’un centenar de treballadors i rep donacions permanents de més de 75.000 persones. Amb 86 anys, l’exactriu continua donant directives des de la seva granja La Madrague, als afores de SaintTropez. Allà viu reclosa amb el seu quart marit, Bernard d’Ormale, un exempresari que va ser assessor de Jean-Marie Le Pen i amb qui es va casar el 1992. Tot i això, ho ha organitzat tot perquè quan ella ja no hi sigui la seva entitat benèfica continuï funcionant, i li donarà totes les seves possessions.
Paris Match va publicar una altra entrevista amb la llegenda del cinema en la seva edició del 19 de novembre a propòsit de la reedició del seu llibre de memòries, Iniciales B.B., en què va intentar desxifrar qui podria ser el seu successor al capdavant de la fundació: “Trobar algú que estigui tan compromès com jo en aquesta època de mediocritat em sembla impossible”, deia sense dubtar, i afegia: “Vaig fer tot el que era a les meves mans per assegurar-me que la fundació, que continuarà sent la Fundació Brigitte
Bardot, tingués els mitjans per sobreviure’m. Llavors, passi el que passi, continuarà existint”. Tot seguit va aclarir que no té cap pressa a desaparèixer, per la passió que continua posant en la lluita per la defensa dels animals: “No ha estat mai l’amor d’un home, el que m’ha fet voler viure. És l’angoixa que experimenten els animals el que m’empeny i em dona ganes de continuar aquesta lluita”, va assenyalar a l’entrevista.
Malgrat que fa anys que està tancada a la seva granja –que va comprar el 1958, perquè si bé és a la vora de Saint-Tropez, on estiuejava amb la família abans de fer-se famosa, té un accés tan difícil que va aconseguir mantenir allunyats els fans i paparazzis–, Bardot s’ha ocupat de no perdre mai la seva vigència. Manté un compte de Twitter des del qual opina sobre tot i tothom, i en què ensenya les cartes que acostuma a escriure de pròpia mà per als més alts funcionaris francesos. En el diàleg amb la revista també va parlar, amb la seva duresa habitual, de la pandèmia,
que no veu com una cosa negativa: “Crec que està resolent el creixement descontrolat de la humanitat, una cosa que nosaltres no podem controlar”. Ella diu que no té por d’infectar-se, ja que no veu mai ningú. La nova edició d’Iniciales B.B., que es va publicar originàriament fa 25 anys i que a Espanya va ser traduïda per Grup Editorial Norma, ha estat publicada per Editions Grasset a França i va ser l’excusa perquè Bardot recordés detalls d’una vida que va ser certament turbulenta i en què no van faltar passions, malestars i intents de suïcidi, com ara un que va tenir lloc quan tenia 16 anys: “Els meus pares em van prohibir veure Roger Vadim, que aleshores era el meu xicot i després va ser el meu marit, i vaig decidir ficar el cap al forn”.
Tot i això, avui s’alegra que aquell acte de desesperació fos infructuós: “Quan era molt jove em vaig dir que aquesta vida no valia la pena si havíem de patir, però si ho hagués aconseguit avui no podria estar ajudant els animals”. Bardot va créixer en un dels barris més luxosos de París, en un apartament de set dormitoris que tenia el seu pare, propietari de diverses fàbriques, i si no hagués estat per la seva fascinació pel ballet hauria seguit el camí establert per a les bones noies catòliques de l’època.
Tanmateix, als 15 anys ja havia posat per a la portada de la revista
Elle, cosa que va derivar en una invitació per a una prova per a un paper en una adaptació d’Han tallat els llorers que havia de dirigir Marc Allegret. No va obtenir el paper, però en l’audició va conèixer en Vadim, sis anys més gran que ella, de qui es va enamorar perdudament. Tant la seva intenció de convertir-se en actriu com l’idil·li amb el director van provocar una seriosa crisi familiar, i els pares van decidir enviar l’adolescent a estudiar a Anglaterra. Amb tot, l’intent de suïcidi va canviar els plans. Els pares van acceptar que el continués veient amb la condició que es casés amb ell quan fes 18 anys, com va passar.
El cinema va ser el seu passaport per escapar d’aquella casa on patia horrorosament malgrat la bonança econòmica i en què no faltaven els càstigs físics ni el desamor. El seu avi va comentar aleshores: “Si aquesta nena es torna puta no serà per culpa del cinema”.
“Trobar algú tan compromès com jo en aquesta època de mediocritat em sembla impossible”