‘Gambito de dama’
Va entrar per Al-Andalus al segle VIII, i el rei Alfons X el Savi li va dedicar el primer llibre: Libro de ajedrez, l’any 1284. Des d’aleshores, la història del món es pot llegir pels escacs, em va explicar Fernando Arrabal a la casa que tenia a París, envoltat de pintures amb damers. I és veritat: Espanya va dominar el món (i els escacs) un dia, igual que després de la segona guerra mundial es disputessin el planisferi l’URSS i els Estats Units al tauler de la política i, per tant, també al tauler dels escacs. Tot es reflecteix en tot, com en un ascensor folrat de miralls.
I si els escacs ens indicaven fa uns anys que les altes esferes de la política movien els fils dels nostres somnis, avui ens indiquen que els mouen les plataformes de televisió: mireu (esclar!) Gambito de dama, sèrie original de Netflix, avui en totes les ments del planeta.
Si els escacs mouen peça en la ficció televisiva, això significa que les sèries dominen els nostres somnis, és a dir, dominen el món. Gambito de dama relata meravellosament la biografia d’una nena desnonada per la vida i com la recupera gràcies als escacs. Elisabeth, la noia, ho diu: “Al tauler d’escacs moc jo les peces i tot és predictible” (i no com en l’implacable tauler de dies i nits de la vida). Gambito de dama aconsegueix l’impredictible: que una història a l’entorn dels escacs arribi a l’èxit universal. Jo no jugo als escacs, però aplaudeixo que una sèrie aconsegueixi treure la partida de la ficció fora de les recurrents comissaries i cotxes de policia i d’hospitals, tan gastats (i bufets d’advocats, i redaccions de diaris...).
Ho fa amb perícia de gran mestre, i per això aquesta nova faula de l’aneguet lleig amb alfils s’ha guanyat el nostre cor. Gambito de dama és una història molt ben jugada i explicada: aconsegueix que resulti tan trepidant un duel d’escacs com un duel en un saloon del Far West o com una persecució de cotxes en una pel·lícula d’acció.
Elisabeth Harmon, el personatge que interpreta l’actriu Anya Taylor-Joy, s’ha guanyat ascendir a l’imaginari col·lectiu amb la seva tragèdia personal, les seves addiccions tòxiques i un succedani de la vida anomenat escacs. Bona part de l’atractiu de Gambito de dama es deu al magnetisme del rostre i la mirada que Anya TaylorJoy regala a Beth Harmon, i també a la fascinació que guanya en la distància l’estètica dels anys 60 (les meves arrels de boomer). “Vostè és més famosa que els Monkies!”, diu a Beth l’espia del departament de l’Estat (tret d’humor dels creadors de la sèrie, ja que el grup The Monkies només el recordem els nens que miràvem sèries el 1970).
Com totes les obres d’art de debò, Gambito de dama apel·la al que ens mou i commou, al que ens manté vinculats a la vida. I ara he recordat aquell finíssim poema del mestre Borges: “Tenue rey, sesgo alfil, encarnizada reina, torre directa y peón ladino (…) no saben que la mano señalada del jugador gobierna su destino (...). También el jugador es prisionero (la sentencia es de Omar) de otro tablero de negras noches y de blancos días. Dios mueve al jugador, y éste, la pieza. ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza de polvo y tiempo y sueño y agonía?”. – @amelanovela