Elogi de la bondat

L’última obra de l’escriptor rus Vasili Grossman (1905-1964), traduïda fa poc al castellà, porta per títol Dobró vam (Que el bé t’acompanyi). Són les paraules que els armenis s’intercanvien quan se saluden (Barev dzes). Es tracta d’una petita joia que es pot considerar el seu testament personal. És la plasmació de les experiències que més el van colpir d’un viatge a la república d’Armènia, l’any 1961, que van des de la duresa del paisatge a la tendresa de les seves gents.

Esdevenen corprenedores i extraordinàriament eloqüents les reflexions sobre la fe cristiana i la bondat d’algunes persones. El sofriment, la persecució i l’exili dels armenis és un tema recurrent del relat. Pren una força especial en la celebració d’un casament, on li sorprèn que els discursos no vagin dirigits a elogiar els nuvis, sinó que parlin del bé i del mal, de l’amarg destí del poble armeni i el dolor pel genocidi a mans dels turcs. Fins i tot un vell comunista, que viu als peus de la simbòlica muntanya de l’Ararat, es posa a citar la Bíblia, que diu que està llegint i que n’entén la saviesa. Però l’impacte més fort per a Grossman és quan un assistent al casament es posa a parlar de com els nazis havien capturat tots els seus companys jueus per assassinar-los. En acabar el discurs –diu Grossman–, “tots s’aixecaren, homes i dones, i un llarg i clamorós aplaudiment confirmà com els camperols armenis eren plens de compassió pel poble jueu [...]. Tots es posaren a parlar dels jueus i els armenis, de la sang i els sofriments que els havien apropat”.

Amb la vivacitat de les millors novel·les russes, Grossman –que es considerava ateu– descriu els personatges que va coneixent, però els qui més el fascinen són els camperols armenis, amb la seva extraordinària religiositat, barrejada amb un deix de paganisme. En la recerca d’aquesta religiositat, té l’oportunitat de parlar amb el catholikós Vazgen I, el patriarca de l’Església armènia i, encara que li sembla un home culte i amable, no hi sent en ell l’esperit del cristianisme, perquè els creients –afirma– no es veuen ni s’escolten: se senten. No hi troba en ell algú diferent, algú que li reveli el misteri de la fe. És d’una culta mundanitat, un intel·lectual amb qui es pot parlar sobre Dostoievski o Tolstoi, és a dir, algú massa semblant a ell mateix.

Però l’encontre que crearà –diu Grossman–, “una emoció en el meu cor que poques vegades he conegut”, serà amb un camperol mig analfabet, l’ancià Aleksei Mikhàilovitx. En ell va sentir “un creient, i no per les seves paraules, sinó per un sentiment que no enganya”. No intentava convence’m –afirma–, sinó que “parlava amb

Hi ha un do superior al geni de la ciència i la literatura: és el do suprem de la bellesa, de l’ànima, de la generositat

amargura de com les persones no volien seguir la principal llei de la vida: desitjar a tothom sense excepció el que desitges per a tu, desitjar-ho al marge de la riquesa i la pobresa, de la nacionalitat, de què es professi una fe o no, de l’afiliació política o de la no militància”. Hi havia una força especial en les paraules de l’ancià, que “ni el pes de la vida ni el pes del treball podien vèncer la seva força espiritual”. La fe de l’ancià “no existia fora de la seva vida”, sinó que s’havia fos amb ella. “Eren paraules senzilles sobre la necessitat de compadir totes les persones, de desitjar a tots el mateix que a nosaltres (...) No eren pronunciades en un to emfàtic ni arrogant, sinó amb tristesa”. “Encara que sembli molt senzill –repetia l’ancià–, la gent no sap viure bé, conforme a la llei de la bondat i de la veritat, sinó que s’allunyen constantment d’aquest ideal”. Aquesta fe –diu Grossman–, “em va tocar, perquè de sobte vaig comprendre la seva força, no dirigida a Déu, sinó als homes”; vaig comprendre que aquell ancià “no podia viure sense ella, com no podia viure sense pa ni sense aigua, i que, en nom d’ella, s’enfrontaria, sense dubtarho, al suplici de la mort en creu”.

“Hi ha un do que és superior al geni de la ciència i de la literatura, dels poetes i dels científics”, diu Grossman: és el do suprem de “la bellesa de l’ànima, de la generositat”, de la convicció que el treball i la bondat són més forts que qualsevol mentida. “El bé veritable és aliè a la forma i al formalisme, és indiferent de la materialització per mitjà del ritus i de la imatge (...); viu allà on hi ha un cor humà bo”. Crec –acaba Grossman–, que “tant en la bondat del pagà com en l’impuls misericordiós del no creient (...), en la tolerància d’un creient a altres religions, el Déu bo dels cristians celebra la seva victòria. Aquí resideix la seva força”.