El papa Francesc i els nacionalismes

El papa Francesc, en la seva darrera encíclica Fratelli tutti, ha fet referència als populismes i nacionalismes, un fet que ha provocat algunes reaccions en contra, cosa que em porta a pensar que potser la seva lectura ha estat massa superficial o esbiaixada ideològicament. “Davant diverses i actuals maneres d’eliminar o ignorar els altres”, el sant Pare demana que “siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en les paraules”. Aquest és el missatge central a la llum del qual cal entendre els seus posicionaments.

Una manera d’eliminar o ignorar els altres –assenyala Francesc– és una certa mena de nacionalismes. En parla diverses vegades al llarg de l’encíclica i sempre adjectivat amb una connotació negativa: “Nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius”. Aquest tipus de nacionalismes expressen “una incapacitat de gratuïtat, l’error de creure que es poden desenvolupar al marge de la ruïna dels altres i que tancant-se a la resta estaran més protegits”, i són incapaços de fer possible el somni de la fraternitat.

Alguns comentaristes de posicions independentistes s’han sentit molestos amb aquestes afirmacions, mentre que els d’ideologia totalment contrària s’han sentit reforçats en el seu judici moral condemnatori de tota classe de nacionalismes. És això el que realment vol donar a entendre, el Papa?

Tot nacionalisme és, pel fet de ser-ho, quelcom tancat, violent, exasperat, agressiu? Són aquests adjectius una explicitació de tot nacionalisme o la concreció d’aquella mena de nacionalismes que destrueixen la fraternitat?

Si llegim definicions i estudis de ciència política pel que fa al nacionalisme, articles sobre la seva connotació ètica, com també si ens atenem al contingut semàntic que en el llenguatge col·loquial posseeix aquest mot segons els que l’empren, ens adonarem de l’ambigüitat del concepte. No és un terme unívoc, i fins i tot esdevé equívoc. No hi ha un sol tipus de nacionalisme, sinó molts; la tipologia és abundosa i les teories que l’acompanyen són d’allò més dispars. Cal conèixer-les per tal de poder emetre un judici de valor. És cert que moltes vegades aquest terme s’empra en textos pontificis de manera pejorativa. Trobem en textos dels papes, però, un ús de l’esmentat mot en sentit positiu. L’aspiració a defensar la pròpia identitat com a poble o nació, i a ser més comunitàriament, és constant en els ensenyaments de l’Església. Només cal recordar els famosos discursos de sant Joan Pau II a la seu de la Unesco del 1980 parlant del que és una nació i de la seva raó d’existir, i davant l’Organització de les Nacions Unides, de l’any 1995, en què recordava els drets de les nacions.

Francesc també en parla, d’aquesta exigència d’estimar i promoure la identitat pròpia; sempre, però, oberts als altres. Podem llegir a l’encíclica: “Així com no hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera no hi ha obertura entre pobles sinó des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals.” No es tracta, però, de refugiar-se en un narcisisme localista que crea muralles davant els altres, sinó d’un amor sa al poble i a la cultura propis, oberts a allò que és universal, deixantse interpel·lar pel que succeeix en altres pobles i cultures, enriquint-se mútuament i solidaritzant-se amb les necessitats de tots ells.

Viure l’amor a allò que ens defineix comunitàriament neix del fet que la persona no es redueix a un “individu”, aïllat del context familiar, social i cultural que ha forjat la seva manera de ser. Com escriu Francesc, “hom és plenament persona quan pertany a un poble, i alhora no hi ha veritable poble sense respecte al rostre de cada persona. Poble i persona són termes correlatius”. Aquesta convicció dugué sant Joan Pau II a afirmar que “els drets de les nacions no són altra cosa que els drets humans assumits en aquest nivell específic de la vida comunitària.”

El papa Francesc proposa l’exemple de la família com a model d’aquest lligam entre el que és particular –la identitat– i allò que és universal –l’apertura–: “La nostra societat guanya quan cada persona, cada grup social, se sent veritablement de casa (...) En les famílies tots contribueixen al projecte comú, però sense anul·lar l’individu; tot al contrari, el sostenen, el promouen.” És prou clar, doncs, allò que de fet desqualifica Francesc: els comportaments egoistes, violents, agressius, tant de pobles que cerquen un grau d’independència més elevat, com d’estats que volen promoure més unitat ideològica, menyspreant identitats, llengües i aspiracions d’alguns dels seus territoris. Fressar camins com aquests impedeix una veritable fraternitat.

El Papa és crític amb els nacionalismes quan impliquen comportaments egoistes, violents i contra la fraternitat

Francesc: “Hom és plenament persona quan pertany a un poble, i no hi ha veritable poble sense respecte a la persona”