Univers Maradona
El futbolista deixa una empremta artística en música, cinema, literatura i art
Sergio Caballero, codirector del festival Sónar, és una de les persones del món de la cultura que ha tingut contacte directe amb Maradona. Com a responsable de la imatge del festival, per a l’edició del 2002, va tenir la idea de recórrer “a un rostre conegut mundialment. Primer vaig trucar a Michael Jackson, però em van dir que no –explica, en una conversa telefònica–. Vaig pensar en Maradona, era la figura de l’antiheroi i, com el Sónar, s’associava internacionalment a la marca Barcelona. El seu mànager, Guillermo Coppola, es va mostrar molt receptiu i de seguida vam arribar a un acord”.
“Ens van citar primer, al fotògraf Biel Capllonch i a mi, a l’Argentina; després ho van canviar per Cuba i, quatre dies abans de sortir, ens van dir que havia de ser en un spa de Mèxic. Tot just arribar, em vaig trobar el mànager sortint de la dutxa, amb una tovallola a la cintura, i em va dir: ‘Tenés la plata?’. Jo vaig respondre: ‘Tu tens Diego?’. ‘Cap problema, dona’m els calés’. ‘El veurem, i a mesura que li fem fotos, et vaig donant els diners’. ‘Bé, un avançament almenys, dona’m alguna cosa’. Tot era caòtic: hi havia diversos equips de televisió perquè aprofitaven per rodar diverses coses i ens avisaven en moments que els quedaven lliures. A uns que van muntar un petit camp de futbol per filmar-lo jugant amb deu o dotze models, els van expulsar perquè no es van posar d’acord en un tema de diners. Vam trigar cinc dies a fer la feina d’un: Maradona es deixava fer unes quantes fotos i, de sobte, desapareixia: ‘No tinc ganes, català, jugarem a futbol!’. I jo, que mai de la vida he jugat a futbol, en aquell camp, fent de porter en un partidet de patxanga, amb Maradona cridant-me ‘Pasámela, catalán!’ amb el mànager i cinc o sis persones més”.
Maradona “es passava el dia a l’habitació, on s’havia fet instal·lar una enorme pantalla de televisió en què mirava partits, mentre s’anava cruspint hamburgueses. De vegades sortia a jugar a futbol o a golf. Li vam donar una càmera i es va fer una sèrie de selfies bastant divertides, traient la llengua”.
El cartell del Sónar el 2002 simbolitza l’atracció que el món de la cultura ha sentit pel personatge de Maradona, una figura que s’ha vist reflectida en pel·lícules, cançons, llibres, poemes, còmics, grafitis... L’escriptor mexicà Juan Villoro se n’ha ocupat en obres com Diego Armando Maradona o Dios es redondo, on destaca com en la seva figura ressonen ecos mitològics que connecten amb la sensibilitat popular. “És una vida plena de prodigis a la pista i de desfetes fora de la pista–afirma per videoconferència des de Ciutat de Mèxic–. El déu dels peus petits és alhora l’home que va sucumbir a tota mena de temptacions. Poques figures públiques han acceptat de manera tan emfàtica i sincera haver-la cagat. Això és clau per explicar l’idil·li entre Maradona i el seu públic”. El Pelusa és un déu grec “o un semideu llatinoamericà, en qui els defectes són vistos com una altra forma de virtut: qui anota un gol amb la mà fa trampa de manera profitosa per als seus. Els nostres herois tenen a veure amb la tradició picaresca espanyola, s’adora el bergant, carismàtic i atractiu. El seu peu esquerre era més brillant que el seu cap però, tot i això, va encunyar algunes de les frases més brillants de la història del futbol, com ‘la mà de Déu’ o ‘La pilota no es taca mai’”.
Sergio Caballero va deixar a Maradona una selecció de música electrònica. S’hi va interessar però li anaven més els ritmes llatins i les balades, com la cançó Querida amiga, que ell mateix va cantar i va gravar en un estudi amb el duo Pimpinela (“Querida amiga, a pesar de la distancia / aún conservo la fragancia de tu risa y tu alegría...”). Però, sobretot, va inspirar diverses cançons. D’entre les més destacades, La vida tómbola de Manu Chao (“Si yo fuera Maradona / viviría como él / mil cohetes, mil amigos / y lo que venga a mil por cien...”); Maradona d’Andrés Calamaro (“No me importa en qué lío se meta / Maradona es mi amigo...”); La mano de Dios de
Amazon estrenarà el 2021 una sèrie en què l’encarnen tres actors: d’adult, de jove i d’adolescent
Rodrigo (“En una villa nació, fue deseo de Dios...”), Santa Maradona de Mano Negra, el Maradona blues de Charly García (“Yo ya perdí el autobús, / como en el Maradona blues ...”). Los Piojos canten“Ma radó, Ma radó” en la tornada dela cançó homònim ai, a Y d ale alegrí a ami corazón, Fito Páez reflecteix el plaer de veure’l jugar. Fins i tot els germans Calatrava li van dedicar un tema graciós quan va fitxar pel Barça (“Mil millones ha costao / qué quiniela le ha tocao...”). El vicepresident Pablo Iglesias es va acomiadar d’ell al Twitter amb A D10s le pido de Los Chikos del Maíz: “Diego nuestro, santificada sea tu zurda / Dios no es
tá en el cielo, se recupera en Cuba...”.
En cinema, destaquen els documentals. El favorit de Villoro és Amando Maradona (2005) de Javier M.Vázquez, que “recull sobretot l’església maradoniana, tota la idolatria”. El cineasta serbi Emir Kusturica va presentar al festival de Canes el seu Maradona (2008). Altres exemples són Maradona, el pibe de oro (2006) de Jean-Christophe Rosé, o Maradonapoli (2017) d’Alessio Maria Federici, centrat en la seva etapa italiana però a través dels ulls dels seguidors. HBO va estrenar, l’any passat, Diego Maradona, un film del britànic Asif Kapadia. En sèries documentals, destaca Maradona en Sinaloa (2019), una producció de Netflix on Angus Macqueen dirigeix set episodis de la seva aventura com a entrenador dels Dorados, de la segona divisió mexicana.
I la ficció? El mateix Maradona va fer d’actor a El día que Maradona conoció a Gardel (1996), de Rodolfo Pagliere, on s’interpreta a si mateix com a exorcista que intenta alliberar l’ànima del cantant Carlos Gardel, atrapada després d’un pacte amb el diable. En el llargmetratge Maradona, la mano de
Dios (2007), de Marco Risi, el futbolista és l’actor Marco Leonardi.
El més esperat és la sèrie argentina de ficció que Amazon llançarà el 2021, Maradona, sueño bendito, dues temporades de deu capítols cadascuna que narren la vida de l’heroi i on l’encarnen tres actors: Juan Palomino (adult), Nazareno Casero (jove) i Nicolás Goldschmidt (adolescent).
En literatura, Manuel Vázquez Montalbán el va esmentar al Quinteto de Buenos Aires (1997), on envia el seu detectiu Pepe Carvalho a l’Argentina. L’uruguaià Eduardo Galeano va escriure –vegeu el recopilatori Cerrado por fútbol (2017)– sobre les seves aventures al mundial de Mèxic 86, com l’argentí Eduardo Sacheri a Esperándolo a Tito
(2000). Hi ha més casos: Roberto Fontanarrosa, Martín Caparrós, Hernán Casciari, Osvaldo Lamborghini...
El 2008 Mario Benedetti li va dedicar un poema: “Hoy tu tiempo es real, nadie lo inventa / y aunque otros olviden tus festejos / las noches sin amos quedaron lejos / y lejos el pesar que desalienta. / Tu edad de otras edades se alimenta / no importa lo que digan los espejos / tus ojos todavía no están viejos / y miran, sin mirar, más de la cuenta”.
També s’han vist Maradones als escenaris. El 2017, l’autèntic, que va
viatjar a Nàpols per actuar a Tres veces diez, obra ideada per Alessandro Siani, on conversaven sobre Itàlia. Una aportació significativa va ser la de la seva filla Dalma el 2012, que va pujar a les taules a Buenos Aires per explicar, a La hija de
Dios, la seva perspectiva íntima del
tema. El 2014 el musical El Diez, entre el cielo y el infierno, va comptar amb 45 ballarins, cantants i actors.
El Museu d’Art Llatinoamericà de Buenos Aires ha obert un debat per acomiadar el jugador, a l’Instagram, amb el missatge: ‘Diego Armando Maradona. Artista argentí (1960-2020)”. Maradona va ser un artista? La resposta és al cor de cadascú.