Cap a la suma per la divisió
Set dels setanta-tres secretaris nacionals de l’ANC van dimitir el dia 3, disconformes amb l’estratègia d’aquesta entitat independentista davant les eleccions del 14-F. Ara fa una setmana van reaparèixer integrats a la plataforma Donec Perficiam. Manlleven el lema en llatí de la guàrdia de corps de Carles d’Àustria el 1714: “Fins a la victòria”. L’objectiu d’aquesta plataforma és pressionar els set partits independentistes sense representació parlamentària que rivalitzaran el 14-F –PDECat, Demòcrates, Solidaritat Catalana, Primàries Catalanes, PNC, Convergents i FNC– perquè ho facin units. A ERC, Junts i la CUP ja els ho demanaran més endavant (perquè acostar-s’hi ara és exposar-se que et travessi un dels punyals que es llancen diàriament). En qualsevol cas, com dèiem, els de Donec Perficiam anhelen la unitat de les forces independentistes. I, per lluitar per aquesta unitat, prèviament s’han escindit de l’ANC. Pura lògica!
Això és predicar amb l’exemple? És una contradicció? Una paradoxa? Un misteri impenetrable? Potser només siguem davant d’una expressió (una altra) del gen divisiu català –el gen divisiu independentista, per ser més precisos–, amb una ràpida progressió i una alta taxa de contagi, que mereixen estudi científic. Les esmentades expressions són constants i afecten tots els nivells de l’independentisme. Ho proven aquests deu partits independentistes que es presentaran el 14-F. Tots desitgen una separació d’Espanya que no arriba, però ja estan decidits a separar-se l’un de l’altre. Deu ser
El gen divisiu de l’independentisme avança de pressa i amb una alta taxa de contagi, digna d’estudi
que cal començar per una banda o altra.
La separació també té lloc, i molt, al Govern de la Generalitat, que va començar amb dos socis i ara, després que JxC s’hagi dividit en Junts i PDECat, ja en té tres de facto, igualment malavinguts i on l’encreuament de desqualificacions, travetes i deslleialtats és continu i indissimulat. Ho veiem en la presidència de la Generalitat, antigament representada per figures mitificades que encarnaven la institució. I que avui sembla un càrrec en fase de desballestament, amb un titular legítim –segons els seus fans– a Waterloo, un altre d’inhabilitat que munta oficina a Girona i un tercer en funcions desterrat a la Zona Franca. Ho veiem fins i tot a l’ANC, que, com indica el nom, hauria de ser un grup que decideix col·legiadament, però quan no ho aconsegueix s’escindeix.
Al seu dia el malestar causat per l’Estat va amalgamar l’independentisme. Però el gen divisiu independentista no descansa. El seu poder disgregador amenaça d’atomitzar-lo fins a fer-lo desaparèixer. Això últim ja ho han entrevist els manifestants asfixiats per les mesures pandèmiques del Govern, que portaven la protesta a la plaça Sant Jaume i s’esgargamellaven vanament davant d’un Palau de la Generalitat buit. És a dir, davant la seu d’un poder absent, que aspira a dirigir un sol poble a còpia de dividir-se i dividir-lo. No és sorprenent?