La Barcelona del desconeixement
En el món post-Covid-19 tindran avantatge les ciutats que integrin en un únic discurs tot el seu potencial creatiu. A la Barcelona metropolitana li queda molt de camí per recórrer. Avui és un festival de monòlegs.
Quan es diu que Barcelona avança a còpia de grans esdeveniments es tendeix a pensar que aquests –com ara els Jocs del 1992– han funcionat com un vector de progrés a partir del qual s’articulava tot el creixement urbà. Això és cert, sens dubte, però pot ser que també hi influís un altre factor que té més a veure amb la condició humana que no pas amb l’urbanisme: un repte tan majúscul com organitzar uns jocs va obligar la ciutat a espolsar-se l’ensopiment, aparcar les hostilitats polítiques i unir esforços. Un dels objectius d’aquell tour de force era, no ens enganyem, evitar fer un ridícul planetari. I tothom es va lliurar a la causa.
Si parlem de ciutats, els jocs que s’acosten no són la devaluada cita esportiva de Tòquio 2021, sinó la competició que ja s’endevina entre les metròpolis globals per superar la pandèmia i per captar el talent i les inversions que circularan de manera fluida pel món. Igual que a l’artista la inspiració l’agafa treballant –frase atribuïda a Picasso–, a les ciutats la inversió els arriba projectant. Si no hi ha projectes atractius en marxa el talent i els diners sempre preferiran una ciutat que encara s’hagi posat més guapa.
Barcelona té arguments per inventar-se un futur a partir de les seves fortaleses actuals. Hi ha consens en el fet que, si aprofita la situació de taula rasa que ha deixat la pandèmia, en sortirà reforçada. Però també s’estén el pànic que si no s’encerta en el remei i no s’actua amb determinació es vegi abocada a la decadència. No fer res i esperar que la (incerta) tornada del turisme i del sector serveis portin una altra vegada la vella normalitat ja no és una opció. Entre altres coses, perquè la Barcelona preCovid-19 era una ciutat descapitalitzada –havia perdut les seves principals seus empresarials– que espremia les últimes restes d’un model d’èxit esgotat.
I, malgrat tot, hi continua havent fets que fan sospitar que no hi ha una voluntat decidida d’abandonar els vells hàbits. Per exemple, la perillosa dispersió d’esforços que es posa de manifest quan s’anuncien nous pols de coneixement, entesos com a concentracions geogràfiques de facultats, instituts d’investigació, empreses capdavanteres en sectors innovadors o equipaments culturals.
Fa poc més d’una setmana, els alcaldes de Sant Adrià i Badalona van anunciar la intenció de convertir l’àrea de les tres xemeneies en un eix de coneixement, concretament en un hub internacional per al desenvolupament sostenible i la pau.
Pendent de com s’adeqüi l’antiga tèrmica –les seves dimensions intimiden– es podria dir que la idea és magnífica. Si no fos perquè l’anunci contribueix a la dispersió del missatge sobre el concepte de Barcelona com a ciutat del coneixement. No seria més eficaç sumar i harmonitzar totes les iniciatives com aquesta en marxa en una àrea de poques desenes de quilòmetres abans que llançar-se a competir a veure qui ofereix el pol més atractiu?
Per descomptat, la responsabilitat no és de Joan Callau ode Xavier García Albiol, sinó de la falta de visió metropolitana que també arrosseguen les polítiques de projecció barcelonina de l’Ajuntament de la capital, de la Generalitat i del conjunt de la societat civil. Des d’una perspectiva menys localista, Callau i García Albiol tenen tant de dret a considerar com a propis els futurs pols de coneixement de la Ciutadella o de l’antic Sant Pau com Ada Colau a pensar el mateix sobre el parc de les Tres Xemeneies. El que no té sentit és que Barcelona, una metròpolis que en el futur immediat veurà seriosament amenaçada la seva posició, avui privilegiada, en els rànquings de ciència i innovació –la competència serà ferotge– debiliti les seves opcions per la falta de lideratge metropolità. Perquè resulta obvi que la seva candidatura seria molt més sòlida si s’integressin en un mateix projecte les diferents iniciatives ja existents. És a dir, en un únic pol de coneixement que inclogués no només les tres xemeneies, la Ciutadella del Coneixement que impulsa la UPF i el Sant Pau modernista, sinó també la Barcelona Tech City; el Parc de Recerca de la UAB; el Parc Mediterrani de la Tecnologia de Castelldefels, amb l’Icfo i la UPC; l’àrea de desenvolupament de tecnologia 3D del Consorci de la Zona Franca; l’eix de la Diagonal amb el BSC i l’IRB (creat per la UB, la Generalitat i el Parc Científic); els entorns tecnològics de Terrassa i Sant Cugat i, amb una visió metropolitana més ambiciosa, els de Manresa i Vic, amb l’UV...
La manca d’un autèntic govern metropolità dificulta impulsar projectes com aquest, però no els fa impossibles.