Els musicals que s’han de veure
Joan Francesc Cánovas repassa en un llibre la història i anècdotes de 100 obres clau del gènere
Són els musicals les òperes del segle XXI? Per a Joan Francesc Cánovas, periodista, professor de la Universitat Pompeu Fabra i gran aficionat al teatre musical –el que, somriu, suposava ser un “friqui” fa uns anys i ara en canvi és una activitat molt popular–, ho són. “Els musicals tenen el rol que tenia l’òpera a inicis del segle XX”, assenyala. I per provar-ho presenta un gran llibre de divulgació sobre la riquesa del gènere a tot color: 100 musicales que deberías ver (Amat). Un repàs en el que recorre els noms clau, les tensions amb l’òpera, els bressols del musical –Broadway i el West End londinenc–, els 20 grans musicals moderns que considera imprescindibles –de Billy Elliot a Hamilton ,de Sweeney Todd a Wicked–, les portes giratòries del musical amb el cinema –de Hair a Fama, d’Annie a La bella i la bèstia o Cabaret– o les grans produccions espanyoles, com Mar i Cel i El médico. Amb la seva història i les seves anècdotes, com ara que Rent va acabar naixent de l’actualització de l’òpera de Puccini La bohème.
Cánovas reconeix que li ha resultat difícil deixar en 100 els musicals seleccionats: en un primer esborrany del llibre n’hi havia 182 i al segon va aconseguir reduir-los a 111. L’última desena va ser la més difícil de deixar fora, i en ella, explica, hi havia títols com Hadestown, “un dels que em sap més greu d’haver descartat, un musical excepcional basat en la mitologia grega”. També han hagut de caure finalment del conjunt Company, Nine, The rocky horror show o Motown, “la història del mític segell que reuneix tantes de les cançons que hem escoltat i ballat”.
Perquè ningú no els oblidi els esmenta en començar el llibre i després dona pas als musicals imprescindibles, triats amb paràmetres inqüestionables d’èxit, des de les vendes aconseguides als anys en cartellera. Entre els grans noms l’autor en remarca alguns, des de la més actual Hamilton, “que explica amb rap, hip-hop i trap la història del primer secretari del Tresor dels EUA, el que és als bitllets de 10 dòlars”, a un clàssic com Jesucrist Superstar, “una òpera rock amb missatge molt potent”. Passant per “l’espectacularitat
d’El Rey León, el millor inici de musical de la història, o de Wicked” o per la “potent èpica d’Els miserables, molt difícil de cantar”. Tot i que el primer títol que cita és El fantasma de l’òpera, que va néixer el 1986 al West End concebut inicialment com una obra irònica sobre les produccions operístiques del segle XIX. El seu autor, Andrew Lloyd Webber, és, afirma, “potser equiparable als més grans compositors de la Història, autor també de Cats, Evita i la mateixa Jesucrist Superstar”.
Sobre les tensions entre musicals i òpera afirma que “continuaran convivint sense cap problema, però sempre es projecta la impressió que veure un musical és una cosa menor, i en canvi són obres molt complexes, tenen interpretació, cant i ball, i l’artista perfecte és el que domina els tres gèneres. A l’òpera prima el cant i és una mica igual el que diuen, importa el que transmeten. Al musical és important el que diuen i com ho interpreten”.
Finalment, ressalta la difícil situació del gènere durant la pandèmia: és el que més està patint perquè són grans produccions que no poden obrir amb poc aforament. Broadway, assenyala, no obrirà fins al maig i el West End obre per fi la setmana que ve quatre musicals, “estan perdent molts diners”. I també recorda la paradoxal evolució del gènere a Espanya. “A Barcelona fa 20 o 30 anys estàvem en primer nivell a la cartellera: obres com Sweeney Todd o La botiga dels horrors es tradueixen al català i gent com Ricard Reguant o Dagoll Dagom es posen a fer musicals de gran format. Però hi ha un moment en què en aquell mercat encara tendre es barallen entre ells i això acaba afectant el gènere. I és Madrid la que pren la bandera del musical, lligat amb el turisme. Ara Madrid adapta musicals de Londres i Nova York i Barcelona és només part de la gira d’aquests muntatges, com amb Billy Elliot”, conclou.
“Els musicals són les òperes d’avui, tenen el paper que tenia l’òpera a inicis del segle XX”, assenyala l’autor