Espai de culte industrial
Des de fa anys, Barcelona mira de preservar la seva memòria industrial i obrerista protegint i reutilitzant conjunts fabrils vells. Són edificis sovint centenaris i catalogats, que s’adapten a usos nous, molt diferents dels originals, sense canviar en l’essencial la seva configuració i amb recursos limitats, cosa que no sempre garanteix resultats memorables.
Jordi Badia (BAAS Arquitectura) va firmar a Can Framis una de les intervencions d’aquest tipus més afortunades. En bona mesura, perquè el grau de protecció d’aquesta fàbrica era menor i li va permetre una actuació radical que va transformar el patrimoni arquitectònic, insuflant-li vida museística.
En la rehabilitació que va fer dels tallers Oliva Artés, després d’haver guanyat el 2009 el concurs per reformar-los, no ha pogut actuar amb la mateixa llibertat. La primera matèria aquesta vegada era una edificació del 1920 concebuda per a la fabricació de maquinària tèxtil, d’escàs interès arquitectònic, ara malmesa, però protegida. Una edificació que tot i això disposava d’un espai interior apreciable, gairebé catedralici, amb nau central flanquejada per dos laterals, sens dubte el seu millor actiu.
La intervenció de Badia, assistit per Jero Gutiérrez, ha consistit principalment a realçar la prestància de l’interior, i també de les textures de maó i els elements metàl·lics de l’interior. El primer objectiu era convertir-lo en seu del Museu d’Història de Barcelona (Muhba), però la crisi va frenar aquesta iniciativa. Ara l’obra presenta, amb l’última fase tot just acabada, un acabat sumari, a la manera del Palais de Tokyo, tot i que no per elecció de l’arquitecte, com va passar a l’obra parisenca de Lacaton i Vassal, sinó a causa dels mòdics fons disponibles, que van conduir a una operació de mínims, empresa de moment en tres fases. En la primera, de consolidació, es va reensostrar l’edifici, conservant les cintres, i es va pavimentar amb ciment. En la segona es va muntar una exposició, protagonitzada, més que per les peces reunides, pel llum continu a escala de l’edifici que organitza la planta, i sobre la pantalla del qual es narra la mostra. I, en la tercera, s’ha rehabilitat el primer pis perimetral i s’ha instal·lat un pòrtic d’accés, una escala interior daurada i molt vistosa, un ascensor, un bar i una altra escala a la façana posterior.
El millor encert d’aquesta intervenció no rau en cap d’aquests elements, malgrat la seva contundència, sinó en aquella idea de retre culte a l’esplèndid volum interior. Gairebé tot en aquesta obra és al servei d’aquesta idea. Començant pel pòrtic d’accés, fet amb planxes de ferro galvanitzat, com la majoria dels elements afegits. I continuant per la façana exterior, que evoca el revés d’un decorat teatral, perquè l’autèntica façana, la genuïna atmosfera arquitectònica, és dins. Aquesta subordinació de la presència exterior hauria estat potser desconsiderada en una altra part de la ciutat. Però no ho sembla dins del parc del Poble Nou, que empara aquest edifici amb la seva verdor.